Ajuda’t i Déu t’ajudarà...

Tot article, sigui de la mena que sigui, pot originar comentaris. És un bon senyal. Fer un comentari vol dir haver llegit l’article. Que agradi o no ja és una altra cosa. D’aquí el comentari serà en lloança o en crítica, la qual cosa obligar a reflexionar sobre el que s’ha escrit. Tot això, com és ben normal, és una satisfacció.Doncs bé, en aquest sentit, una persona m’ha comentar perquè posava la dita en castellà i no en català en referència a l’article núm 356 de fa tres setmanes. Molt senzillament perquè creia que era més coneguda. Ara és en català.Al mateix temps, una altra crítica, també constructiva: Perquè sent psicòleg, parla de Déu? És cert, les dues dites “...A Dios rogando...”., “... i Déu t’ajudarà” hi surt la paraula Déu. Però, una cosa ha de quedar ben clara. La psicologia no tracta de “Si Déu existeix o no”. Això és problema de la teologia o de les religions. Aleshores? La psicologia analitza i estudia quan diem “déu”, què volem dir?Hi ha una branca de la psicologia que s’anomena “psicologia de la religió”. Aquesta branca psicològica estudia els “déus” que emergeixen al llarg de les diferents etapes del creixement emocional. Imatges fantasioses, que poden ser conscients o inconscients. I de diferents menes. Recalco una “imatge fantasiosa”(no la qüestió de si és veritat que Déu existeix o no). Però sí que és veritat que aquesta imatge o fantasia existeix en la ment de la persona. A més, aquesta imatge pot tenir tanta força que un cregui que és la realitat de Déu i actuï d’acord amb les reaccions emocionals que poden ser tant positives com negatives. Posem només un exemple: El “déu fanàtic”. La persona dogmàtica o fanàtica creu en un “déu intolerant”. Per tant, qui no pensa com ell, el mata, l’excomulga, el margina. Per això la filosofia popular crea els diferents proverbis. Ajuda’t... per no anar pels núvols i trepitjar de peus a terra.  Per tant, no és qüestió de Déu, sinó de la fantasia o imatges que la persona es fa de “déu”. I les fantasies són feina de la psicologia.