L’article anterior acabava comparant la identitat amb el compàs. Doncs bé, a fi d’aprofundir i clarificar-nos més, explicaré la metàfora del compàs per tal de comprendre que en un moment de globalització, hem de cercar el punt de mira des d’un mateix, que és la nostra pròpia identitat i que porta a dialogar amb tota altra persona diferent de nosaltres.Doncs bé, el compàs és un instrument que consisteix essencialment en dues cames unides per una de les seves extremitats, generalment, mitjançant un piu.El compàs té una cama acabada en una punta que permet de fixar-la. I l’altra és proveïda d’una peça per traçar línies amb llapis o tinta. Ara bé, la cama que traça els dibuixos dependrà de la fixació de l’altra cama o branca.Per tant, la branca pot tenir tres menes de fixacions: forta, adequada o fluixa. En primer lloc, si és forta, molt difícilment podrem traçar arcs o altres dibuixos al nostre gust. La mà estarà condicionada per la fixació forta de la branca que es clava. Difícilment podrem dibuixar. Ens quedarem sempre amb la idea al cap, però sense transformar-la. No avançarem ni canviarem. En segon lloc, si la branca o cama està fixada de forma fluixa o dèbil, també difícilment podrem dibuixar. La mà de l’altre farà el traç, el dibuix perquè la nostra mà cau. No està segura. En tercer lloc, si la cama és fixada de forma adequada, raonable, podrem dibuixar fàcilment qualsevulla mena de traç amb tinta o amb llapis. Tenim un pols segur, clar i dinàmic. La nostra mà tindrà fermesa i seguretat.
