La papallona o l'esforç personal

Hi ha un compte molt bonic que ens permetrà poder comprendre la necessitat de superar dificultats per un mateix i que no siguin anul·lades pels altres.Un dia un home o una dona van veure una eruga. I com s’anava fent un forat la papalloneta des de l’interior a fi de poder  sortir.Aquell home (que pot ser un pare o una mare, un amic, un mestre) li va semblar que malgrat l’esforç i la lluita que feia la papalloneta, no avançava gens. Tant patia aquell home en veure que no se’n sortia, que no podia avançar més, que va prendre la decisió d’ajudar-la. Què va fer?Una cosa lògica. Va fer més gran el forat. I la papalloneta va sortir sense dificultat Però, què va passar?Aleshores, la papalloneta tenia un cos dèbil, les ales no es desenvolupaven, les potetes no la sostenien. Així i tot, l’home continua, com és lògic, observant-la. Esperava veure-la créixer.Confiava que en qualsevol moment es posaria dreta, caminaria i emprendria el vol. Però res d’això. La papalloneta no esdevenia papallona. No es desenvolupava. Va anar-se arrossegant pel terra tota la vida. Mai va emprendre el vol. Mai va enlairar-se com les altres papallones. Allò que aquell home havia fet amb la màxima bona voluntat i intenció també molt bona, va ser el pitjor per aquell  insecte.Per què?El forat petit, que no li permetia sortir amb facilitat, a mesura que la papalloneta feia esforços, els sucs vitals s’anaven distribuint i extenent per les diferents parts del cos que requerien fortalesa per tal de poder volar després. Tenia el forat petit, per tant, una missió. Aleshores, en passar ràpidament pel forat, sense dificultats, les ales no van rebre la substància necessària per a poder volar.Tots necessitem l’esforç, el sacrifici, la renúncia, la lluita per a madurar, sinó ens quedarem uns infantils tota la vida.   Les emocions necessiten fer el seu camí per esdevenir sentiments.