La culpabilitat (1)

“La puta culpa!”, així deia el comentari al programa de l’espectacle del Versus Teatre, del carrer Castillejos, a Barcelona. Tota una obra basada en la culpabilitat i sóc culpable. És una obra de teatre en tres parts. La primera, La solitud. La tercera, La resurrecció, La segona: La culpabilitat.A més, arreu es parla de culpes, culpables. Trobareu la culpa en les revistes, films, obres de teatre i, bàsicament, a l’interior de cadascú. Aquest darrer és l’escenari principal ja que tota la resta és l’explicació d’aquest escenari interior de l’ésser humà.Així doncs, hem de considerar que la culpabilitat és una emoció bàsica. Necessària, com la por i l’angoixa, imprescindibles per poder viure, créixer i conviure.El sentiment de culpabilitat, com la por i l’angoixa, són alarmes que ens diuen que alguna cosa pot ser perillosa. Tant la por com l’angoixa ens diuen que siguem prudents. La culpabilitat ens diu quina és la nostra responsabilitat en una acció, sigui interior o exterior. Ara bé, així com la por i l’angoixa n’hi ha de patològiques, malalta, inadequada, de la mateixa forma, en el sentiment de culpabilitat o culpa n’hi ha que són malaltissos. Hi ha un sentiment de culpa destructor, paranoic, anihilador. Contra aquest cal lluitar-hi i analitzar-lo bé i saber-lo superar. Aquesta culpabilitat frena molt. I si no es fa així, aquesta culpabilitat es posa en els altres. I aleshores, en lloc d’atacar o corregir-se un a si mateix per la culpa que se sent, com s’ha posat en el altres de forma inconscient, la conseqüència és atacar i destruir els altres. D’això se’n diu una projecció o un desplaçament. Allò dolent o destructiu que pertany a una persona, es col·loca en una altra. Tot és odi o tot és amor. És com les pel·lícules de cowboys: bons i dolents. Separació radical. Aquesta situació pertany a una fase o etapa mental molt primitiva o primària, molt infantil. És una culpabilitat que no s’accepta i es posa totalment en els altres.(a seguir)