La Llei de l'embut

Parlàvem del perdó, de l’estimació. Sentiments constructius, de creixement, de realització personal i camí de maduresa. Ara bé, moltes vegades cerquem un criteri, una norma per actuar. Doncs bé, la metàfora de la llei de l’embut és molt adequada. L’embut és aquest utensili, ben conegut per tot, té aquesta part gran per la qual vessem el líquid i la part estreta a fi de poder entrar en el recipient i omplir-lo.Per bé que sabem quin és l’ús de l’embut, hi ha gent que quan ha de rebre alguna cosa, posa la part gran de l’embut i quan ha de donar, l’estreta.Si ho diem en altres paraules, un no pensa més que en si mateix, la part gran. I quan pensem en els altres –la part estreta. La dita és: “Tip jo, tip tothom”.Evidentment que aquí hi entren també les emocions. Les emocions de supervivència, de procreació... tot això porta a pensar en la pròpia espècie per bé que els éssers humans som depredadors.Ara bé, això no explica que aquestes necessitats bàsiques siguin cobertes de forma egoista sense pensar en els altres. La convivència humana demana un saber fer pactes, de saber dialogar, saber comprendre, saber escoltar...I ens trobem qui en té més, en vol més. Mai en té prou. I el que en té poc, en vol més, com és ben lògic. Però surt aleshores, una situació social més que natural: de pobres i rics. I la situació social de pobres i rics no és una qüestió de Déu ho ha fet així, ho vol així. La situació cultural i social, de rics i pobres, és un estricte producte dels éssers humans. El fort contra el feble. El que en té, no en dóna i el que no en té, en vol... I en cada cultura es porta de forma diferent. La nostra societat occidental, amb l’hipercapitalisme com a idea bàsica, practica sempre la llei de l’embut: el lucre i el guany pel damunt de les persones.