Beure a galet, forçosament, és un invent per a no esgotar amb excessiva rapidesa la bóta del racó. Simplement perquè costa d’omplir-la. Perquè ha calgut conreuar ceps, exposar risc econòmic i suar esforç físic per poder situar-la al celler en plenitud d’oferta generosa i expectant. I que anem buidant-la, de mica en mica, trasvassant-la al porró.Al porró que és l’estri enginyat i adequat perquè la sensació fisiològica de l’assedegament, s’apaivagui mitjançant la ingestió pausada del suc fermentat. Un mètode peculiar que comporta un derivat de satisfaccions que...Aquells que són acostumats -impulsius i impacients- a xumar el got, la copa d’una sola glopada s’equivoquen. I, de retruc, a més d’equivocar-se s’incorporen a la confraria dels bevedors impenitents. Que sovintment, pateixen estralls de tot ordre.Beure a galet, creant un doll aeri de líquid que es desplaça -a caiguda lliure- des del broc del porró fins a la boca, dibuixant un tram esvelt d’arc geomètric, significa posseir el pesquis suficientment ordenat per saber fer estalvi de beguda sense renunciar al plaer del tast i degustar-ne la fluïdesa sensorial al llarg d’un període de major durada.Amb aquesta decisió és guanya l’oportunitat que Bacus -coronat de pàmpols mitològics- ens posi a l’abast d’extreure, d’un dels cinc sentits, la més excelsa facultat receptiva, sense detriment del just i honest plaer de la lícita ingestió per al manteniment i equilibri funcional del nostre organisme.Però beure a galet, té un altre significat que prou bé recull el refranyer. Beure a galet, té la connotació de “creure-s’ho tot”. De “deixar-se enganyar”.I aquesta definició no és aplicable a una particularitat exclusiva i imputable al tarannà de nosaltres, els autòctons, els que “de les pedres en treiem pa”, malèvolament titllats de garrepes. En aquest beure a galet a dojo i pel broc gros hi som involucrats tots. És la”mona” col·lectiva que anul·la el dicerniment lògic. Perquè una cosa és beure a galet i l’altra és fer-nos-hi beure. Aquest és el dilema. Beure a galet
Isidre Julià i Avellaneda. Mataroní de l’any 1972
Beure a galet, forçosament, és un invent per a no esgotar amb excessiva rapidesa la bóta del racó. Simplement perquè costa d’omplir-la. Perquè ha calgut conreuar ceps, exposar risc econòmic i suar esforç físic per poder situar-la al celler en plenitud d’oferta generosa i expectant. I que anem buidant-la, de mica en mica, trasvassant-la al porró.Al porró que és l’estri enginyat i adequat perquè la sensació fisiològica de l’assedegament, s’apaivagui mitjançant la ingestió pausada del suc fermentat. Un mètode peculiar que comporta un derivat de satisfaccions que...Aquells que són acostumats -impulsius i impacients- a xumar el got, la copa d’una sola glopada s’equivoquen. I, de retruc, a més d’equivocar-se s’incorporen a la confraria dels bevedors impenitents. Que sovintment, pateixen estralls de tot ordre.Beure a galet, creant un doll aeri de líquid que es desplaça -a caiguda lliure- des del broc del porró fins a la boca, dibuixant un tram esvelt d’arc geomètric, significa posseir el pesquis suficientment ordenat per saber fer estalvi de beguda sense renunciar al plaer del tast i degustar-ne la fluïdesa sensorial al llarg d’un període de major durada.Amb aquesta decisió és guanya l’oportunitat que Bacus -coronat de pàmpols mitològics- ens posi a l’abast d’extreure, d’un dels cinc sentits, la més excelsa facultat receptiva, sense detriment del just i honest plaer de la lícita ingestió per al manteniment i equilibri funcional del nostre organisme.Però beure a galet, té un altre significat que prou bé recull el refranyer. Beure a galet, té la connotació de “creure-s’ho tot”. De “deixar-se enganyar”.I aquesta definició no és aplicable a una particularitat exclusiva i imputable al tarannà de nosaltres, els autòctons, els que “de les pedres en treiem pa”, malèvolament titllats de garrepes. En aquest beure a galet a dojo i pel broc gros hi som involucrats tots. És la”mona” col·lectiva que anul·la el dicerniment lògic. Perquè una cosa és beure a galet i l’altra és fer-nos-hi beure. Aquest és el dilema. 
