La por a la mort per part de la gent gran, és possible superar-la mitjançant la creença en la fe o amb el saber de la ciència de la física quàntica, que tant l'una com l'altre, asseguren la continuació de l'existència després de la mort física. Existeix però una altra por, la de ser aparcat en una residència geriàtrica del model hoteler, considerades per la majoria dels seus ocupants semblants a la vida en presons.
Estada acceptada com el darrer sacrifici personal per salvar els mobles de la seva família, que es treu el mort de sobre, amb un aparcament inhumà, que atempta contra la dignitat humana, propi d'una societat depredadora individualista i egoista que adora al fals ídol dels diners. Estada que genera un rellotge biològic que funciona amb les hores del menjar, fins que el menjar deixa de ser vital, es para el rellotge i la persona es mor.
Aquest model de residències, prohibit en molts països de la UE, s'agreuja amb el coronavirus. La societat no volia veure aquest aparcament com un pas previ a la mort. En l'actualitat però s'estan convertint en escorxadors de gent gran, donat que les residències, que són un servei sociosanitari, es converteixin en una font de contaminació massiva, al no estar preparades per tractar situacions 100x100 sanitàries. Alguns familiars més conscients, es treuen la bena dels ulls i s'adonen de l'estreta relació entre l'aparcament i la mort i fan el gran sacrifici d'incloure en el seu confinament el dels seus familiars aparcats. Diuen que no hi ha més cecs que els que no volen veure!
