Les persones que en edat adulta vàrem patir el franquisme, constatem compungides una escandalosa pèrdua de vida comunitària. Cal només recordar que en plena dictadura, amb llibertats personals clarament restringides, els ciutadans eren capaços d'organitzar actes al carrer amb aportacions voluntàries de temps lliure i econòmiques per sufragar les despeses ocasionades.
Aquest mateix esperit comunitari també es donava en tota mena d'activitats del teixit associatiu. La transició de la dictadura a la democràcia, va provocar el començament d'un significatiu retrocés comunitari. Molts dels activistes socials van ingressar en partits po-lítics. També hi ha influït el creixement de l'Estat del benestar, que a poc a poc, de forma imperceptible, acaba minvant l'esperit comunitari, convertint a les persones en súbdits passius i servils de l'Estat, en lloc de ciutadans socialment compro-mesos en la defensa del bé comú.
Finalment a partir de la crisi econòmica del 2010, la ciutadania en no entendre res de com és possible que una crisi econòmica serveixi per fer més rics als rics i més pobres als pobres, passa de tot, matant clarament de forma palesa, el ja malmès esperit comunitari.
Només cal constatar les grans dificultats que pateix avui el teixit associatiu per renovar els seus càrrecs de gestió. La gran paradoxa de l'actual societat es produeix en constatar, que les ganes de riure i sentir-se feliç, són molt semblants a les de la dictadura, amb la diferència que llavors no es coneixien els psiquiatres ni els psicòlegs.
