En general, les generacions sèniors d’edat més avançada, tenen un baix nivell d’escolaritat, a causa de la guerra civil i al franquisme. Aquest baix nivell té poc a veure amb la seva capacitat intel·lectual que pot ser molt alta. Es podria afirmar que el fet de no haver pogut estudiar nivells més alts, ha privat als seus components i a la societat del seu possible desenvolupament intel·lectual.
Existeixen casos de persones analfabetes que han après a llegir i escriure de grans i d’altres que, també de grans, han desenvolupat una capacitat intel·lectual completament insospitada. És evident que durant la dictadura la igualtat d’oportunitats per estudiar, gairebé no va existir, provocant que moltes persones capacitades no poguessin fer-ho i d’altres que no ho eren ho fessin. Amb els anys t’adones que saber i no fer equival a no saber, ja que com diu el refrany, “d’on no n’hi ha, no en raja”.
El fet d’haver superat una carrera universitària avui dia, no és la principal característica per valorar a una persona. En el món empresarial i també en el del teixit associatiu, el que realment compta és la capacitat per tirar endavant projectes i activitats. Si es fan, ets vàlid i si no, no serveixes.
En aquest aspecte, les persones sènior actives, que no van poder estudiar de joves, tenen un engrescador futur. Tenen segurament la seva darrera gran oportunitat de fer quelcom important en la seva vida. Rebutjar aquesta oportunitat, podria ser un clar símptoma de jubilar-se de la vida activa, que sempre és lluita i no repòs.
