La declaració d’independència d’un territori, sempre històricament s’aconsegueix mitjançant un pacte amb el país del qui es vol separar, o amb una guerra, que en el cas d’Europa en cap moment ha de suposar la utilització de les armes. Aquesta segona opció, segurament és l’única possible a Catalunya, enfrontada amb un estat espanyol, quins governants, de cap de les maneres acceptaran un pacte. Les guerres no les guanyem mai els pobles per ells mateixos, sinó mitjançant un exèrcit ben organitzat entorn d’un sol general, que disposa d’un estat major i la tropa necessària per aconseguir la victòria.
Els objectius d’una guerra, sempre persegueixen aconseguir millorar la qualitat de vida dels ciutadans del territori pel qui es lluita, si no fos així, no tindria sentit fer-la. Una vegada aconseguida la victòria, és quan toca convertir en una realitat tangible la millora per la qual s’ha lluitat. En aquests moments a Catalunya, la seva ciutadania hauria de tenir clar que la millora esmentada només és possible aconseguir-la dins d’un estat sobirà, sense excloure teixir pactes d’interdependència amb la UE.
Evidentment la llibertat d’un poble mai es pidola, sinó que sempre cal conquerir-la, la qual cosa suposa haver d’acceptar sacrificis, qüestió plenament assumida per moltes persones, en adonar-se que la situació actual és del tot inacceptable i cal ser modificada, pagant el preu necessari per fer-ho possible, estimant que les millores aconseguides compensaran amb escreix els esforços assumits.
