En una societat domesticada com l’actual en la que la gent no pensa, quan en un debat públic, alguna persona qüestiona el sistema capitalista, com un sistema obsolet, culpable de tot el que ens passa, l’audiència considera que aquest qüestionament és cosa dels polítics i no toca fer-ho. Quan a Grècia es crea la democràcia, Aristòtil afirma que l’home és un animal polític, pel sol fet de viure en una polis, en una ciutat.
Si a algú l’afecta la política és als ciutadans i encara més quan no participen i es veuen obligats a acceptar les decisions, bones o dolentes, dels qui les fan. Quan un sistema com el capitalista genera atur estructural, precarietat i un augment intolerable de la diferència entre pobres i rics, els principals afectats, els ciutadans, no l’han de qüestionar?, han de deixar que ho facin els polítics, quan aquests clarament s’ha demostrat que estan al servei dels rics i no dels pobres?
Un clar exemple és el cas dels desnonaments, en els que la força repressiva de l’estat és utilitzada amb violència sobre les persones desnonades. En canvi els banquers que les van enredar oferint-les ‘l’oro i el moro’, no n’hi ha cap a la presó. Som tan ingenus i babaus de creure que els polítics han de solucionar aquest i altres problemes, quan realment aquesta gent, només defensa els interessos d’un sistema capitalista que ens explota i degrada i que cal qüestionar.
El problema no són els polítics, és un sistema capitalista que només podem canviar nosaltres, els ciutadans.
