Les hipoteques són un clar exemple del robatori financer portat a terme per caixes i bancs per omplir les seves arques. Uns assalariats amb recursos econòmics limitats pel seu treball, fan una hipoteca per comprar una vivenda. L’entitat bancària, els dóna més del 100% del valor de la vivenda, inflant la bombolla immobiliària financera. Quan la bombolla explota, deixa pringats i a la cuneta a molts pobres assalariats que simplement van comprar una vivenda per poder-hi viure amb la seva família. El desinflament de la bombolla provoca una davallada en el món empresarial i unes xifres d’aturs negatives totalment insuportables. En aquesta situació les persones que no poden pagar la hipoteca es troben embargades i posteriorment desnonades de la seva vivenda, trobant-se en la crítica situació d’estar al carrer, sense feina i havent de pagar el deute d’una vivenda que ja no és seva. Resulta que als directius estafadors, que condemnen a la misèria als pobres ‘pardillos’ que van picar l’ham de l’especulació, no els passa res, no són condemnats a on haurien d’anar, a la presó. La justícia social reclama que com a mínim, la devolució de la vivenda hipotecada fos suficient per liquidar la hipoteca. No es pot consentir inflar els preus de la vivenda per engatussar els compradors i desprès, quan les coses van malament, quedar al marge. La paradoxa es dóna quan la classe política enlloc d’ajudar els estafats ho fa als estafadors. És un món de bojos, que fa aigües per tot arreu i que cal ràpidament ser reconstruït. Hipoteques
Josep Aracil i Xarrié. President d’Eurosènior.
Les hipoteques són un clar exemple del robatori financer portat a terme per caixes i bancs per omplir les seves arques. Uns assalariats amb recursos econòmics limitats pel seu treball, fan una hipoteca per comprar una vivenda. L’entitat bancària, els dóna més del 100% del valor de la vivenda, inflant la bombolla immobiliària financera. Quan la bombolla explota, deixa pringats i a la cuneta a molts pobres assalariats que simplement van comprar una vivenda per poder-hi viure amb la seva família. El desinflament de la bombolla provoca una davallada en el món empresarial i unes xifres d’aturs negatives totalment insuportables. En aquesta situació les persones que no poden pagar la hipoteca es troben embargades i posteriorment desnonades de la seva vivenda, trobant-se en la crítica situació d’estar al carrer, sense feina i havent de pagar el deute d’una vivenda que ja no és seva. Resulta que als directius estafadors, que condemnen a la misèria als pobres ‘pardillos’ que van picar l’ham de l’especulació, no els passa res, no són condemnats a on haurien d’anar, a la presó. La justícia social reclama que com a mínim, la devolució de la vivenda hipotecada fos suficient per liquidar la hipoteca. No es pot consentir inflar els preus de la vivenda per engatussar els compradors i desprès, quan les coses van malament, quedar al marge. La paradoxa es dóna quan la classe política enlloc d’ajudar els estafats ho fa als estafadors. És un món de bojos, que fa aigües per tot arreu i que cal ràpidament ser reconstruït. 
