En una excursió a la Catalunya Nord del Vallespir, vaig constatar l’existència d’urinaris públics, sense cap persona que els controlés i sense cap tipus de pagament. Recordo que a Catalunya, fa bastants anys enrere, ja havia gaudit d’aquests serveis que els ajuntaments han anat tancant, suposadament per la pressió d’establiments públics, com bars, restaurants, etc., que tot i que els seus lavabos tenen la consideració de públics, moltes de les persones que els administren els consideren privats, només accessibles per als seus clients o a les persones que fan una consumició. La veritat es que les normatives municipals vigents obliguen a donar a qualsevol persona que ho sol·liciti, les claus d’accés als lavabos, es faci o no una consumició. Hi ha municipis que per solucionar la manca d’urinaris públics, al marge dels existents en establiments públics, han optat per instal·lar urinaris a les vies públiques amb un pagament d’accés monetari. Es molt lamentable que cada vegada que surts de Catalunya t’adonis de la regressió que es produeix en el nostre país, com és el cas d’urinaris públics, que havíem tingut abans i que quasi bé totalment hem perdut, amb molt poques excepcions. Serveix de ben poc afirmar que en lloc d’anar endavant es va enrere. Cal que la societat civil prengui consciència de la recuperació d’aquests serveis públics i exigeixi a la classe política, l’adopció de mesures per superar aquesta manca d’urinaris públics, quina existència és una clara mostra de qualitat de vida. Urinaris públics
Josep Arancil i Xarrié. Consell sènior de Premià de Mar.
En una excursió a la Catalunya Nord del Vallespir, vaig constatar l’existència d’urinaris públics, sense cap persona que els controlés i sense cap tipus de pagament. Recordo que a Catalunya, fa bastants anys enrere, ja havia gaudit d’aquests serveis que els ajuntaments han anat tancant, suposadament per la pressió d’establiments públics, com bars, restaurants, etc., que tot i que els seus lavabos tenen la consideració de públics, moltes de les persones que els administren els consideren privats, només accessibles per als seus clients o a les persones que fan una consumició. La veritat es que les normatives municipals vigents obliguen a donar a qualsevol persona que ho sol·liciti, les claus d’accés als lavabos, es faci o no una consumició. Hi ha municipis que per solucionar la manca d’urinaris públics, al marge dels existents en establiments públics, han optat per instal·lar urinaris a les vies públiques amb un pagament d’accés monetari. Es molt lamentable que cada vegada que surts de Catalunya t’adonis de la regressió que es produeix en el nostre país, com és el cas d’urinaris públics, que havíem tingut abans i que quasi bé totalment hem perdut, amb molt poques excepcions. Serveix de ben poc afirmar que en lloc d’anar endavant es va enrere. Cal que la societat civil prengui consciència de la recuperació d’aquests serveis públics i exigeixi a la classe política, l’adopció de mesures per superar aquesta manca d’urinaris públics, quina existència és una clara mostra de qualitat de vida. 
