Una vegada consumat el foc d’encenalls que han suposat les mogudes municipals escenificant el dret a decidir, calia començar a recollir la llenya necessària per encendre un gran foc. Calia aconseguir el suficient caliu, per poder cuinar el condiments necessaris, per alimentar a una massa crítica de ciutadans, imprescindibles per proclamar la independència de Catalunya. Històricament, aquest caliu de força durada, només ha estat possible aconseguir-lo en entorns municipals, on la política, per ser creïble, ha de tocar de peus a terra i també on ben aviat, als polítics demagogs se’ls hi veu el llautó.Malauradament els dos nous partits independentistes Reagrupament i Solidaritat no ho han fet així. En el seu lloc, han apostat per la via ràpida del populisme, de creure que si no surts en els mitjans de comunicació no existeixes. Per aconseguir-ho, estimen que el seu primer pas és entrar en el Parlament de Catalunya, per assegurar-se una quota mínima de pantalla. Els models més clars d’aquestes formes populistes de fer política es troben a Itàlia amb en Berlusconi i a Espanya amb la Belen Esteban, ben situada si vols fer política.Tot i que Catalunya s’ha caracteritzat pel seny i la rauxa, la pretensió d’utilitzar la rauxa populista de líders carismàtics, incapaços d’aconseguir una candidatura unitària per aprofitar el vot útil i de renunciar d’entrada, a qualsevol compromís envers la política municipal, no sembla que sigui el millor camí, per crear un nou estat europeu modern del segle XXI. La via independentista
Josep Aracil i Xarrié. Consell Sènior de Premià de Mar
Una vegada consumat el foc d’encenalls que han suposat les mogudes municipals escenificant el dret a decidir, calia començar a recollir la llenya necessària per encendre un gran foc. Calia aconseguir el suficient caliu, per poder cuinar el condiments necessaris, per alimentar a una massa crítica de ciutadans, imprescindibles per proclamar la independència de Catalunya. Històricament, aquest caliu de força durada, només ha estat possible aconseguir-lo en entorns municipals, on la política, per ser creïble, ha de tocar de peus a terra i també on ben aviat, als polítics demagogs se’ls hi veu el llautó.Malauradament els dos nous partits independentistes Reagrupament i Solidaritat no ho han fet així. En el seu lloc, han apostat per la via ràpida del populisme, de creure que si no surts en els mitjans de comunicació no existeixes. Per aconseguir-ho, estimen que el seu primer pas és entrar en el Parlament de Catalunya, per assegurar-se una quota mínima de pantalla. Els models més clars d’aquestes formes populistes de fer política es troben a Itàlia amb en Berlusconi i a Espanya amb la Belen Esteban, ben situada si vols fer política.Tot i que Catalunya s’ha caracteritzat pel seny i la rauxa, la pretensió d’utilitzar la rauxa populista de líders carismàtics, incapaços d’aconseguir una candidatura unitària per aprofitar el vot útil i de renunciar d’entrada, a qualsevol compromís envers la política municipal, no sembla que sigui el millor camí, per crear un nou estat europeu modern del segle XXI. 
