Presons d’or

Cada dia que passa va augmentant el rebuig d’una àmplia ciutadania contra l’actual model de residències geriàtriques, anomenat hoteler per la seva característica de llargs corredors amb habitacions a cada banda. Habitacions, generalment per a una o dues persones, amb serveis individuals o compartits per a dues o quatre persones. L’aparcament massiu de persones, que cal mantenir netes i polides, en aquestes residències, obliga a fixar unes normatives disciplinàries que acaben limitant la seva autonomia que a poc a poc les converteix en més dependents. Es bastant habitual trobar persones, que inicialment eren capaces de tenir cura de les seves pròpies necessitats personals i que amb el temps van minvant, possiblement per l’envelliment, però sobretot per la laminació, lenta però progressiva, de la seva autoestima.  La percepció de llargs corredors i de normatives disciplinàries, fa que molts dels usuaris de residències, les qualifiquin de presons, amb l’afegitó de quan disposen d’equipaments de luxe, aquestes presons s’anomenen d’or. S’ha observat que les residències que més afavoreixen l’autoestima, són les situades en llocs cèntrics de nuclis urbans, al contrarestar els seus aspectes negatius, amb els positius de poder conviure al carrer amb persones conegudes. Si acceptem que una persona és ella i les seves circumstàncies, les persones més optimistes, són les més preparades per sobreviure en una residència, lluitant contra unes circumstàncies negatives que atempten contra la dignitat humana.