El funcionament de la societat es podria comparar al d’una organització que realitza les seves tasques en un edifici. Quan aquesta organització entra en crisi cal avaluar si l’edifici és adequat per superar-la. Si per aconseguir-ho només cal fer petites reformes, la crisi es conjuntural. Si la solució passa per l’enderroc de l’edifici per poder-ne construir un de nou, llavors la crisi és estructural. Malauradament la crisi actual és clarament estructural i requereix l’adopció de grans mesures econòmiques i socials, molt difícils d’assolir en un país, que ha basat el seu fals creixement econòmic en l’especulació, enlloc d’una economia productiva i competitiva. En aquests casos no existeixen solucions benignes sinó més aviat traumàtiques. Donar les culpes de tot el que ha passat als polítics i especuladors serveix de ben poc, o és que algú ha cregut mai en el miracle espanyol de generar riquesa sense el valor de l’esforç? Són moments de grans sacrificis que, com històricament sempre ha passat, els pateixen més els pobres que els rics. En una situació semblant a l’actual, els nostres avis, l’any 1931, van provocar l’enderrocament de la monarquia i van apostar per la creació d’una nova classe política, que va fer possible la superació de la gran crisi mundial de l’any 29. Potser ha arribat el moment, una vegada més, de regenerar la classe política amb la incorporació de membres de la societat civil, socialment compromesos, per substituir politics que només defensen les seves poltrones. Superar la crisi
Josep Aracil i Xarrié. Consell Sènior de Premià de Mar.
El funcionament de la societat es podria comparar al d’una organització que realitza les seves tasques en un edifici. Quan aquesta organització entra en crisi cal avaluar si l’edifici és adequat per superar-la. Si per aconseguir-ho només cal fer petites reformes, la crisi es conjuntural. Si la solució passa per l’enderroc de l’edifici per poder-ne construir un de nou, llavors la crisi és estructural. Malauradament la crisi actual és clarament estructural i requereix l’adopció de grans mesures econòmiques i socials, molt difícils d’assolir en un país, que ha basat el seu fals creixement econòmic en l’especulació, enlloc d’una economia productiva i competitiva. En aquests casos no existeixen solucions benignes sinó més aviat traumàtiques. Donar les culpes de tot el que ha passat als polítics i especuladors serveix de ben poc, o és que algú ha cregut mai en el miracle espanyol de generar riquesa sense el valor de l’esforç? Són moments de grans sacrificis que, com històricament sempre ha passat, els pateixen més els pobres que els rics. En una situació semblant a l’actual, els nostres avis, l’any 1931, van provocar l’enderrocament de la monarquia i van apostar per la creació d’una nova classe política, que va fer possible la superació de la gran crisi mundial de l’any 29. Potser ha arribat el moment, una vegada més, de regenerar la classe política amb la incorporació de membres de la societat civil, socialment compromesos, per substituir politics que només defensen les seves poltrones. 
