Oh, com m’agradaria de jugar-hi, full en mà, on diuen que la parauleta és lliure: forma, suggerència i so; aleshores, a la revista, els lectors dirien, desaprovant: “Com el mot que ja no diu, així el mal filòleg que tira pel dret”, mentre jo, desvariejant, em riuria del DIEC i de l’Enciclopèdia, i fins de l’Alcover i tot.
I deixo incomplet l’efluvi poètic perquè vull sostenir, si més no fins al final de l’article, la reivindicació d’un terme que hauria merescut un tracte millor. Quina paraula preciosa, quina forma tan bonica per a un destí tan injust! Rebregada cada dia més pels falsos, pels indignes i els mercaders, querella és una perla malaguanyada que sona a nom de prostituta trista de barri portuari, a cançó d’amor d’una illa portuguesa, a joc de passar la tarda en una sobretaula tardoral francesa…
Ja em perdonareu que m’hagi posat tan líric. Deu ser culpa del Tirant, que m’ha plantat aquest exemple als morros quan buscava el mot a can Moll: “E si’m demanes de què tinch querella, sol de les leys humanes”. I a fe que no li falta raó. Tal com vam veure no fa gaire parlant de fiscals i fiscalia, aquesta emanació autoritària del fiscus llatí (el cabasset on guardaven els diners de l’erari públic) s’ha guanyat a pols l’animadversió popular. Primer, engendrant dos monstres tan antipàtics com confiscar i fiscalitzar, i ara, més cap aquí, mercadejant amb el sentit primigeni de querella, que no és sinó el de ‘plany, lamentació’.
El bon Tirant es querellava, es queixava, de les lleis dels homes, que havia de patir en tant que ciutadà; ara, en canvi, els homes que apliquen aquestes lleis es querellen quan una cosa, un fet, una acció, no s’hi ajusta, però ja no es queixen ‘de’ sinó ‘contra’: el querellant ha passat de ser un subjecte passiu (potser perquè confiava, com el nostre heroi medieval, que la justícia divina ja posaria les coses a lloc) a un d’actiu, un agressor que amenaça amb aquesta arma poderosa (tal vegada, vés a saber, perquè creu que la justícia divina és ell mateix). Que lluny, aquesta querella falsament democràtica, d’aquella querimònia que antigament n’era sinònim i que semblava induir més a la rima que no pas al càstig… Potser perquè un dia van descobrir que procedeix del llatí imperial…
He dit rima i m’ha tornat la vena poètica. La querella fiscalitzadora, se m’acut, farà una fi de vaca cega: amb un gran gesto tràgic, trona pels cingles i les comes el gran pes de la llei mentre els querellats pasturen herba fresca tot fent dringar l’esquellot. Ella, impotent i sorruda, s’haurà de resignar a brandar lànguidament la llarga cua.
