Culpar al farciment de la poca qualitat del plat de gall pot ser una excusa de cuiner mediocre. Però un bon gastrònom no hauria de culpar a la rosta del mal gust de la col i patata del trinxat. Perquè aleshores hom li podria dir que el que hauria d’haver fet és retirar la rosta a la vora del plat i seguir menjant. Dic això perquè un estudi sobre els àpats dels alumnes de les nostres escoles (els gourmets del dia de demà) afirma, per agafar només un exemple, que aquests mengen massa carn i massa poc peix i ous.
Jo no em puc estar de preguntar-me, en un món que frisa per la dieta Dukan i la proteïna vegetal, si aquests és el problema de debò o si el veritable conflicte rau en el tipus de carn que aquesta canalla menja desprès de la classe de matemàtiques i abans de començar les classes de la tarda.
Perquè potser ja va essent hora d’estendre a tot els ingredients del menjar el concepte que ja apliquem al greix. El del greix bò i el greix dolent en funció de la salut. O potser algú posaria en el mateix sac la carn d’un gall negre del Penedès criat amb gra i la d’un pollastre de bateria criat amb pinso? O la carn d’un porc ibèric (la carn, no els embotits) i la d’un porc de granja intensiva?
Deixant anar el missatge sense depurar (“els escolars mengen massa carn”), contribuïm a confondre als pares i responsables de l’alimentació diària a l’escola que, a més, han de lluitar contra la publicitat que fa que els nens i nenes tinguin clar que és una pizza –i la reclamin amb insistència- però probablement ignorin que és un braó o que el fetge també es pot menjar.
Per tant, no és que els nens mengin massa carn sinó que potser mengen massa hamburgueses –amb el corresponent percentatge de greix camuflat- o massa carn de pollastre de bateria o de porc. Una afirmació, en contra del que sembla, que pot ser entesa per molta més gent. Gent que estaria disposada a actuar per combatre-ho. A casa o al menjador escolar. Si cal, pagant una mica més. Que amb la salut no s’hi juga.
