Potser t’ha passat alguna vegada ser davant d’algú que ho ha passat malament per alguna cosa i que t’ho està explicant i que tu l’escoltes, l’escoltes fins el final, si n’hi ha.

Em comença a preocupar que en poc més d’un mes hagi dit en dues crítiques que no sé el que he llegit.

He de reconèixer que m’ha agradat molt llegir aquest llibre. M’ha agradat molt llegir-ho i m’ha agradat molt el llibre en sí.

Si estàs llegint aquesta ressenya el més probable és que t’agradi Murakami, i si t’agrada Murakami et llegiràs aquest llibre.

No sé què he llegit, així que us parlaré d’altres coses. Casualment, des de fa unes setmanes, estic a una feina on el director de l’empresa, amb qui passo la major part del temps, és un reconegut i bastant publicat escriptor.

Si t’agrada la música, la música d’ara dic, t’hauràs adonat que s’està posant de moda en molts grups i artistes en solitari oferir comentaris de les seves cançons.

Sóc d’aquells lectors que tenen por als llibres tatxats pel fervor popular d’”importants”, i per això sempre deixo per més endavant la seva lectura, dient-me a mi mateix que encara no estic preparat.

«Poema en prosa d’uns greus mesos de la meva vida». Així expressa Umbral el que sent que és aquest llibre. Pels que l’hàgiu llegit alguna vegada, ja haureu pogut comprovar que Umbral hi és sempre dins la seva obra.

Quantes vegades ens han dit que l’escriptura és teràpia, que serveix per autoexorcitzar-se, que és inevitable deixar en ella l’impremta de qui escriu?

Si fa unes setmanes hagués volgut escriure aquesta ressenya hauria començat dient: Bukowski segueix viu gràcies a les mans de Judith Bosch.