Si t’agrada la música, la música d’ara dic, t’hauràs adonat que s’està posant de moda en molts grups i artistes en solitari oferir comentaris de les seves cançons.
Obres per exemple Spotify i et trobes el disc amb tots els temes i al seu costat la versió comentada de cadascun d’ells.
És cert que a molts ens agradarà el fet d’escoltar la lletra d’una cançó i imaginar el perquè de la necessitat d’escriure-la. Imaginar-ho, no saber-ho. Com als poemes i fins i tot a les novel·les, saps que molt de la vida de l’autor queda entre línees d’allò escrit i ho fas teu, ho col·loques al puzle dels teus sentiments com si fos un pensament propi, un vers teu, una digressió de la teva ment. Però també s’ha de reconèixer que després d’aquesta feina, que moltes vegades fem inconscientment, ens reconforta i ens desperta l’interés saber què va fer que aquell autor en qüestió escribís allò.
Por què dic tot això? Perquè, malgrat que pugui semblar que ’50 palos’ és una autobiografia d'en Pau Donés, un recorregut per la seva vida, puc dir que s’apropa molt més a una sèrie de comentaris de les seves cançons. La diferència aquí és que Donés aconsegueix fer-nos veure que la seva vida és una successió de cançons i que les circumstàncies que les envoltaren – i que les segueixen envoltant – són passes diàries en el seu caminar. Cançó i vida són un al cantant barcelonès, per això queda la sensació de que quan ens explica el perquè d’una de les seves cançons ens està explicant el perquè d’una època de la seva vida.
’50 palos’ són 50 capítols sense un ordre “editorial” lògic – perquè segur que per ell el tenen (fins i tot no tenir-ne ja seria un ordre) – on el Pau Donés explica episodis de la seva vida acabant, en molts d’ells, amb la lletra d’alguna de les seves cançons que, com es pot veure després de la seva lectura, és la forma més ràpida, més condensada i millor amb la que el músic s’expressa. Aquests 50 textos que neixen dels seus 50 anys i de l’experiència d’un càncer semblen en ocasions la voluntat de deixar el testimoni d’una vida una mica més enllà d’unes cançons. La contradicció, almenys per a mi com lector del llibre, és que després d’haver llegit aquests comentaris, d’haver llegit la narració dels seus fets vitals, la sensació que et deixa és de que per a conèixer la seva vida bastava amb les seves cançons.
El càncer ha donar al Pau Donés la calma que necessitava, tanta que fins i tot ha tingut temps d’escriure un llibre. Ja no passarà mesos i mesos dins l’espiral de les gires, sense atendre a ningú fins i tot ni a sí mateix; ja no passarà mesos i mesos tancat a un estudi sense atendre a la montanya, als gossos, a la vegetació, al mar, a la vida; ja no passarà mesos i mesos dedicat única i exclusivament a l’escenari perquè com ell mateix diu al llibre aquest estil de vida portat a terme durant tant de temps segur que té molt a veure amb el que ell anomena el “cranc”; ja no passarà mesos i mesos absent; no, no els passarà així però sí els passarà, esperem que sí, d’una altra forma: més present, més aquí, més amb ell mateix i els demés. El Pau segueix amb nosaltres, no sabem per quant de temps després de la recaiguda, però ara s’ha convertit en llibre i això, aquí podem estar segurs, sí que durarà per sempre. “50 palos ... i segueixo somniant”.
