No vull viure en el passat, però a la vegada tampoc oblidar-lo. És el que penso quan arriba cada Nadal, una festa de contradiccions que exploten al meu cap, però que per família, per amics, per una colla de bones anècdotes de tots plegats, m’agrada i m’hi sento còmode.
Em direu clàssic, però igual que amb el primer salt de l’àliga per Patum o amb la sortida d’en Robafaves per la porta de l’Ajuntament el 25 de juliol, són dies en què recol·lecto imatges de l’any una rere l’altre. I d’anys passats, de dies que no tornaran, de més frustracions que victòries, de bones estones amb rialles al voltant d’una taula, de tardes de diumenge engolit al sofà, d’estires i arronses en feines precàries i de cares i vides que ja no hi són. I amb tot, penso que a la vegada soc feliç i estic trist, que us estimo a tots, però em falten persones, que ho estem fent bé, el millor que podem, però que no acaba de servir per a massa.
És tancament d’any i el rellotge avança com ho faig jo, però ja amb la màxima apresa que avançar no vol dir progressar, sempre m’aventuro a pensar si el millor ja ho he viscut. És normal tenir el dubte quan les aspiracions, malgrat que siguin terrenals, no s’executin a l’alçada de les prestacions que ens ofereix el sistema en el qual ens ha tocat guerrejar.
De fet, reivindico la possibilitat de poder dir que soc feliç, però que a la vegada la tristesa m’acompanya per mil i una situacions passades, que són llunyanes, però hi convisc i, com és sa, no les vull oblidar.
És Nadal i m’agrada el caliu d’una família més desenfrenada que en altres dies de l’any, la gresca imprevisible amb amics al veïnat i l’escalfor d’un Cap d’Any popular i massiu a la meva ciutat. Una fortuna de vida, sense objeccions. Ara, no és menys cert que tot ho visc amb la inèrcia infinita de la fugida cap endavant, amb l’empremta present d’un pare que ja no hi és, unes àvies que ja no encapçalen la taula i amb la sensació de buidor que això provoca.
Segur que no seré l’únic i tots ho vivim diferent, però és bo que gaudim intensament uns dies –de Nadal, dies ordinaris o el que ens plagui– sense la por de reconèixer sentiments contradictoris, vides plenes i amb buits, felicitat i tristesa. I tot, amb el bon menjar, el bon vi, les neules de Can Graupera i les riuades de rialles i bajanades vora la taula que formaran, de nou, dies que paguen el viure.
