Un dels fets que anticipen l’adeu a la infància és quan els teus pares et deixen sortir al carrer sol per primera vegada. Tant se val quin sigui el pretext: anar a comprar el pa, reunir-te amb els amics o fer camí cap a l’escola. La decisió ja està presa i et sents una mica més gran i, per què no, lliure i capaç de fer la teva.
Quan superes l’adolescència aquest privilegi va a més i alhora et converteix en únic responsable dels teus èxits i fracassos. A algunes persones aquesta situació els produeix vertígen, mentre que altres consideren que poder decidir de manera individual el què i el com en cada moment i sense donar explicacions és un avantatge al qual no estan disposats a renunciar per res ni per ningú.
Sempre, però, hi ha un terme mitjà. De fet, crec que aprendre a estar sols és una assignatura que tots hem d’aprovar tard o d’hora. Tothom hauria de viure sol en algun moment de la seva vida, fer un viatge pel seu compte o reservar-se unes hores a la setmana per posar les seves idees i pensaments en ordre. Lluny de voler dedicar-me al coaching emocional, tot són recomanacions de les quals jo també hauria de prendre nota.
Ara bé, una altra història és la solitud no escollida, una epidèmia que cada vegada es cobra més víctimes arreu del món i que està associada a malalties com la depressió, l'ansietat o la demència. Prova d’això és que, des del 2018, el govern britànic ja té un departament que s’encarrega d’aquesta problemàtica, que afecta nou milions de persones al Regne Unit, la majoria de les quals superen els 65 anys.
La classe política japonesa també hauria d’engegar una iniciativa similar. I és que actualment el país asiàtic afronta una onada de delictes comesos per gent gran. No parlem de criminals perillosos, sinó de persones que infringeixen la llei per escapar durant una temporada de la solitud (entre reixes almenys poden parlar amb algú) i la pobresa (de mitjana, les seves pensions de jubilació no superen els 600 euros).
Queda clar que estar sol no sempre és un plaer.
