Ara que arriben Les Santes i els de Mataró tenim tot el dret de pixar colònia i veure-ho tot de color de rosa, se succeiran a tot arreu els elogis a la nostra Festa Major perquè és la cosa més normal del món que ens sembli la pera. De fet ho és. I ens encanta. I en la commemoració d'una efemèride de la rellevància dels 40 anys de la refundació festiva, de quan es va iniciar de les restes històriques la construcció de l'actual edifici festiu, encara abundaran més els reconeixements a aquells actes i elements que la fan més especial.
Ho veuran en aquest Tot, en altres publicacions, a les xarxes. També consta al programa, aquest que algú ha decidit de boicotejar com el que era: l'element de difusió cultural amb més difusió de l'any, que convidava per igual a tothom a la festa de tots plegats, a la bústia de casa. És probable, però, que en l'enumeració del bo i millor del que fem els capgrossos a finals de juliol torni a quedar diluïda la importància d'un acte que em sembla que sintetitza de forma tant literal com metafòrica tota la força de l'enginy festiu i social que es va parir i que quatre dècades després segueix motivant el que motiva. Parlo de les Matinades.
De fet, i és curiós, de Matinades ja se'n van fer el 1978 en l'últim any del "Fem-ne Festa Major" que va precedir l'esclat festiu del 1979, quan l'Ajuntament novell i la comissió sorgida del Foment van unir forces per procrear l'actual Festa Major.
Les Matinades, com tants altres elements, eren una idea manllevada del costumari festiu d'altres contrades però a Mataró tenen un què, un qui i un com que ens fa tenir –i no pensem a fardar-ne– les millors Matinades del món. Tot el que passa des de les set a les nou del matí del dia 27 té un missatge poderós, sembla escrit per un dramaturg en el moment de màxima inspiració. Els itineraris, dels extrems al cor de la ciutat, abracen tota la geografia local convidant-la literalment a sumar gent diferent a un punt final en comú. Els grallers –aquí, em permetran, trobo a faltar quan venien alguns dels millors del país de convidats– i els voladors, propicien sonorament el convit a la festa. Les parades, tanmateix, són allà on els veïns s'autoorganitzen, conviden, fan festa. S'hi senten peces, mengen –primer els músics!– i després tothom.
El tothom és el subjecte. De qui para i de qui "saqueja" les taules. No hi ha cap tècnic municipal o prohom de protecció civil vetllant itineraris. Els fa la gent. En fila, avancen eixelebrats que no han trobat la son amb infants desperts i esverats, famílies, concos, algú que va a missa i d'altres que volen treure el ventre de pena. L'avenç al compàs de les comitives acaba confluint en una plaça de Santa Maria on el testimoni dels diferents recorreguts esdevé pràcticament un sol toc, mentre la pirotècnica redobla el final i les campanes criden a Ofici.
Tota la ciutat i tothom de la ciutat ha decidit que és el dia 27 i cal que consti. Participació, entusiasme i compartició. Tres ingredients màgics que sempre s'haurien de pastar sempre junts a l'hora de fer la barreja festiva.
