Dies enrere Generalitat i Ajuntament signaven el conveni de cessió del tram de l’N-II que transcorre entre la riera d'Argentona i el pas del cargol, punt de partida (diners a banda) per plantejar i encarar les intervencions necessàries per pacificar la via i integrar-la a la trama urbana mataronina com un carrer més.
Acostumats a una façana litoral tan maltractada com la nostra, engresquen aitals notícies, a risc d’embalar-nos fent volar coloms i descobrir-nos imaginant que esborrem del paisatge local la línia fèrria més antiga de la Península, bocabadats davant una postal de ciutat mediterrània amable i tranquil·la: una jove passejant el gos, una família en bicicleta, un parell de skaters i un avi i la seva neta jugant en un tapet verd. I, ja que hi som, tots sense mòbils. Els renders ho aguanten tot.
En una ocasió, un company premianenc em comentava el seu rebuig al soterrament o desviament de la via del tren i la carretera al seu pas per la vila. Al seu parer, de la mà d’un canvi radical com aquest (un poble obert al mar a quatre passes de Barcelona), l’onada que encariria i desbordaria de turistes la capital acabaria arramblant el caràcter, la gent i el ritme propis dels seus carrers.
Una reflexió que, per curiosa, no deixa de ser interessant; fet i fet, en l’esmentat acte de la cessió ja s’apuntava que l’endreça i potenciació del front marítim de la ciutat ha d’ajudar a seguir avançant en un nou model econòmic que passi en bona part pel turisme.
Pot resultar paradoxal, doncs, ambicionar la millora de l’entorn on es viu, voler-lo fer més agradable i atractiu i que, com a resultat, això atregui l’interès de conèixer-lo d’altres que, pels motius que siguin (digue-li increment de preus, digue-li soroll), te n'acabin foragitant.
Potser sí que aquesta lògica defensiva temptarà algú de conservar determinades incomoditats casolanes per por d'un mal major. En tot cas, el fet és que a l’hora de programar les vacances tots buscarem l’indret “perfecte” sense pensar, en cap moment, que en el destí on nosaltres volem capturar la foto per a la nostra particular col·lecció de fites hi ha gent que hi viu (o hi intenta viure) tot l’any.
