M’hi hauria jugat un pèsol que el verb absoldre havia de ser família de resoldre; encara més, que en devia ser un derivat culte. I vet aquí que, malgrat la semblança formal, al diccionari hi surten en entrades separades. Aquesta setmana hauria estat jo qui hauria perdut la juguesca.
L’entrada d’absoldre, de fet, és ben modesta: aquest infinitiu, anostrament del llatí absolvere, té tot just nou descendents. Un parell dels quals, tanmateix, de força interès. Primer absolta, que nosaltres coneixem en la forma plural: ‘cantar les absoltes’ és una expressió ara en força desús que significa, figuradament, ‘despatxar, liquidar algú d’alguna situació o afer’. Les absoltes són unes oracions que es canten o es diuen al final de les misses funerals, per això el sentit figurat és obvi: “L’acord per fer un referèndum? Ui, ja fa estona que li han cantat les absoltes”. No cal dir que el mot és una substantivació del participi absolt (originalment absoluta), actualment aplicat molt més sovint en el llenguatge judicial però antigament referit a l’absolució o perdó dels pecats que nostrossenyor concedia als cristians abans del traspàs.
L’altre és absolut. De fet és el més interessant perquè es tracta d’un terme que ha depassat de llarg el lligam familiar fins a revestir-se de caràcter propi. Tant, que no solament ha esdevingut polisèmic sinó que ha donat peu a una locució, ‘en absolut’, de significat inequívoc. En canvi, no ho és tant el de l’adverbi que se’n deriva, absolutament. A causa d’influències forànies que no sé si atribuir a l’italià (assolutamente té el significat, quan respon, de ‘rotundament sí’ o ‘rotundament no’), al francès (ídem) o a l’anglès (on aquest sentit no és tan clar però s’hi fa servir), el camp semàntic del nostre adverbi (‘d’una manera absoluta’) s’està ampliant darrerament en aquesta direcció. Ara encara ens sona estrany un diàleg com aquest: “Que vindràs, a la costellada?” “Absolutament”, però aviat podria convertir-se en un dels molts calcs que distorsionen el nostre ensum lingüístic.
Ara bé, en l’àmbit de la política el parent més rellevant, per desgràcia, ha estat històricament l’absolutisme, protagonista d’uns quants segles de poder despòtic en aquesta Europa suposadament civilitzada. Ara sembla que es vol treure la llufa de sobre, però aquell racó de món d’allà baix a mà esquerra, allà on hi tenen enquistada una monarquia ja no absoluta però gairebé, s’hi resisteix com una tonyina a l’ham. Forçar-la a una absolució dels presos mal jutjats podria ser un primer pas.
