Aquesta setmana ha aparegut un petit esvoranc, tampoc res de gravetat, al Carrer d'en Xammar que és on tenim les oficines del Tot Mataró. Suposo que tanta pluja ha acabat per desgastar el terra que sostenia les pedres que, a mode d'aquesta mena de llambordes modernes, van posar quan les antigues peces es feien malbé. Els qui ho van fer s'hi van lluir. No devem tenir, a Can Xammar, cap casuística que ens faci singulars o diferents a altres punts de la ciutat però quan el mini-cràter apareix just davant del lloc on passes més hores del dia és normal que t'hi fixis. I és que capficats sovint com estem amb els grans edificis i ornaments que ens fan alçar el cap no prestem prou interès per allà on trepitgem.
A mi em sembla simptomàtic que la primera vegada que un Ajuntament de la ciutat dels capgrossos pregunta a la gent en què es vol gastar els diners la resposta sigui en arranjar les voreres. Passegin per Mataró amb un xic de curiositat pel que tenim sota les passes i sintonitzaran ràpidament amb aquesta necessitat, si bé entenc que mantenir els carrers dignes i no perillosos hauria de formar part de la gestió d'intendència i no de la inversió puntual. Però tampoc cal posar-nos especials.
El terra de Mataró, a mesura que l'anem alçant i reparant, sembla que perdi encant, resistència i qualitat. Sempre he sentit a parlar de com els antics manobres que col·locaven les llambordes ho feien amb un ofici que ara potser podem donar per perdut. Preocupats per les traccions dels vehicles, vam arrencar aquelles pedres i en les zones peatonals vam invertir en una pedra grisosa, de fàcil embrutar –gràcies, mastegadors de xiclets, per degradar l'aspecte d'aquests carrers que després cantareu vostres!–, que s'engruna amb facilitat i ens ha deixat una via pública despersonalitzada.
Els pedaços són a l'ordre del dia i en aquells trams, com el citat del carrer d'en Xammar, amb tràfic puntual de mercaderies potser és estrany que més sovint no esdevingui un gruyère.
Recordo quan m'explicaven que pels panots –el de Mataró, el millor!– es podien identificar les ciutats o em mostraven les marques dels carros en alguns carrers cèntrics. A Mataró, que a diferència de París, no ens és utòpic que sota les pedres hi trobem la platja, faríem bé de vetllar per materials, aspectes i inversions millors. Per avançar, primer cal tenir camí.
