Segons l’Agència de Nacions Unides pels Refugiats a Palestina (UNRWA), han mort 55 persones, fins dimecres passat. Tots ells a mans de l’exèrcit d’Israel a la Franja de Gaza i dins una nova onada de protestes contra l’ocupació. I la pregunta de sempre, per què es comporta així Israel?
Quan em pregunten com és Israel, sempre explico la mateixa anècdota. Estava a Hebron, una de les ciutats sagrades pels jueus – Abraham està enterrat allà – i amb episodis recents de revoltes. Imagineu-vos una ciutat amb un centre històric destacadíssim, però que per entrar-hi has de complir dues condicions: no ser palestí i no portar armes a sobre, a no ser que siguis israelià. Un cop passes els controls et trobes una ciutat fantasma. Carrers centenaris amb les persianes baixades i silenci. Als terrats persones escodrinyant amb la mirada i fusells a l’esquena. Militars a cada cantonada i pintades a les parets de pedra groguenca en hebreu.
Israel va convertir el casc antic d’Hebron en un assentament expulsant totes i cadascuna de les famílies palestines que des de generacions antigues havien poblat la ciutat. Per protestar, cada divendres es formen manifestacions davant dels checkpoints que separen els dos espais. Pedres a l’aire i corredisses tota la tarda fins que en algun moment determinat l’exèrcit israelià decideix intervenir. Ho fan entre riures i bromes, realment fastigós. Disparen a l’aire, amb sort, per dissuadir, entren amb cotxes blindats dignes de Mad Max i detenen a qualsevol menor d’edat que passava per allà entre deu soldats.
Això és Israel, la democràcia del Pròxim Orient. Compte, l’estat d’Israel, no els israelians. Un estat que ocupa, expulsa i criminalitza. Que marca els àrabs com a animals salvatges, ètnicament inferiors i contra els quals val tot. En el moment de la seva fundació ja van deixar clar que eren ells o els palestins.
David Ben Gurion, primer ministre que va proclamar la independència l’any 1948, va dir: “L’únic dret que reconeixem als palestins és el de marxar”. Ben clar.
I nosaltres aquí seguim, blanquejant un estat etnicista en el dia a dia. Ja sigui amb Eurovisió, amb la Pilar Rahola fins a la sopa o amb tuits celebrant el 70è aniversari d’Israel del MHP Carles Puigdemont.
