Ha mort Winnie Madikizela-Mandela. Dona, de classe baixa i negra. Activista contra l’Apartheid a Sud-àfrica i parella de Nelson Mandela durant molts anys (i no a l’inrevés). Amb ella marxa l’altra cara de la reconciliació al país dels bòers, la del distanciament del perdó i de passatges foscos de violència i odi.
Tot i els problemes amb la justícia per la seva incriminació en casos de tortures i assassinats, ha estat un mirall per a molts sud-africans. Especialment per aquells que encara són víctimes d’un racisme social que els aparta de l’anomenada reconciliació, la paraula estrella de qualsevol final d’un conflicte. Per coses del destí la seva mort coincideix amb el 50è aniversari de l’assassinat de Martin Luter King, amb el que es va donar per iniciada una nova etapa on la segregació racial als EEUU quedava enrere, o això crèiem. Són dos personatges que lluitaven per una mateixa causa: el final de règims que legitimaven el racisme com a forma d’organització social. Luter King serà recordat com un heroi, Madikizela-Mandela com una radical que no va saber perdonar. I curiosament, va ser al primer al que van matar.
I si no saber perdonar fos el més normal? El perdó inunda els espais de debat internacionals quan es parla d’acabar amb un conflicte. Inclús quan es parla del terrorisme i el perdó a les víctimes. El discurs és que reconciliar-se ha de ser el nou punt de partida. Però no és fàcil, ni potser necessari.
S’ha utilitzat el perdó com una eina política – “fins que no demanin perdó...” – i tothom ha de passar pel tub. Però crec realment que tenim dret a no perdonar i a no necessitar el perdó dels altres. Si ara el molt honorable Jordi Pujol surt a dir: “Perdó, allò de l’avi Florenci se’ns ha anat de les mans”, estarem tots més reconciliats?
En el meu cas no. Però clar, ja em perdonareu, però jo encara no he perdonat a Figo.
