La independència, el referèndum, la reacció d’Espanya i la diversitat d’opinions arreu del país, inclús del món, estan a l’ordre del dia. La incertesa del que vindrà i la successió de fets omplen cada dia les portades de la majoria dels mitjans de comunicació que consultem.
Quan m’han demanat que escrigués quatre ratlles per a aquest article d’opinió, tot el que m’ha vingut al cap anava relacionat amb el mateix: el conflicte entre Catalunya i Espanya. Com a periodista, tot i que graduada fa només uns mesos, em sento amb la necessitat i inclús l’obligació d’escriure sobre el tractament dels fets dels qui treballen en la meva mateixa professió.
És cert que l’objectivitat de la qual tant ens van parlar a principi del grau de Periodisme no existeix. Els periodistes també som persones amb una cultura, una educació i uns principis propis que ens fan veure la realitat des d’una perspectiva única. Quan expliquem el que observem en un mitjà de comunicació ho fem a través dels nostres ulls, uns ulls subjectius i que són incapaços de ser completament imparcials.
La realitat té moltes perspectives des de les quals es pot veure i explicar el que passa, però tot això no justifica dir mentides. M’indigna llegir o sentir persones que es fan dir periodistes que manipulen els fets i els transformen al seu gust, que oculten les imatges que no els interessa difondre i que mostren les que venen el seu discurs.
I encara m’indigna més veure que hi ha qui es creu aquesta realitat tergiversada, aquest munt de mentides que ens expliquen des dels mitjans. Perquè no són més que mentides i manipulacions que responen a les demandes del de dalt.
Molts penseu que els periodistes estem embrutant encara més tot el que està passant a Catalunya i Espanya i només us puc donar la raó.
