“S’han acabat els cadenats!”, exclamava el tinent d’alcalde parisenc en començar els treballs per tallar les baranes del pont de les Arts. I és que, arran d’una novel·la on els protagonistes col·locaven un cadenat a un pont de Roma, les reixes dels ponts damunt del Sena a la capital francesa s’havien anat omplint de cadenats col·locats per parelles d’enamorats. Després que una de les baranes acabés cedint pel pes que suportava i per diverses crítiques per vandalisme, ara l’Ajuntament parisenc ha decidit substituir el reixat metàl·lic per plafons transparents. La qüestió és: i què se’n faran dels cadenats que hi havia?
Centenars, o fins i tot milers, d’enamorats que havien deixat la seva empremta en aquell pont en forma de cadenat perquè fos recordada la seva promesa d’amor etern veuran ara com la brigada municipal de París els ho retira per emmagatzemar-ho en dependències del comú. Tot un drama mundial.
El cert és que l’acció no deixa de vorejar el vandalisme. Igual que marcar amb la punta d’una navalla l’escorça d’un arbre perquè sigui recordat per sempre el pas de la parella per aquell indret, col·locar un cadenat no deixava de ser una forma de malmetre una propietat pública per recordar un esdeveniment privat, per molt ensucrada que pugui ser la història. Qui ho sap, potser hi ha la patronal italiana del cadenat darrere d’aquest costum. Si fos així, qui hi devia haver darrere del de tirar monedes a fonts públiques?
Sigui com sigui, el que m’ha encuriosit més del cas és l’exclamació de Bruno Julliard, tinent d’alcalde parisenc. “S’han acabat els cadenats!” és un lema amb molta força. Podria ser el crit de guerra de qualsevol revolució, però no. És el crit d’una acció contra el que, d’acord, pot ser un acte incívic, però no deixa de tenir darrere un argument romàntic, per la qual cosa l’expressió agafa una altra dimensió, com si el crit de l’edil de París fos posar fi a les mostres públiques d’amor a la seva ciutat. Tota una declaració d’intencions.
