Amb cada nova contesa electoral les matemàtiques perden el seu vell títol de ciències exactes i els jocs amb els números i els percentatges acaben prenent formes a vegades pròximes a l’esoterisme o a l’ocultisme, una “paraciència” de lògica difusa i extremadament flexible on dos més dos ja mai més tornen a sumar quatre.
Així, unes males expectatives en els sondejos poden acabar convertint-se, tot i complir-se amb exactitud, en uns bons resultats en funció del fracàs del rival (almenys en veu alta i de cara al públic). Sembla, doncs, que en política no aplica aquella màxima que, de petit, era d’obligat compliment a casa a l’hora de valorar les notes (i una mica també tota la resta) i que resumia tan bé no fa pas gaire un dels anuncis clàssics de l’estiu: el que facin els altres tant se val.
En tot cas, la màgia dels resultats electorals és que, com els reis de l’orient, sempre semblen satisfer tothom, amb les excepcions comptades d’algun saquet de carbó guanyat a pols. S’entendria doncs que el nou consistori mataroní resultant de les darreres eleccions ha de ser el paradigma de la satisfacció davant del desplegament espectacular de tants i tants colors polítics.
Avui que les estratègies de màrqueting han dut a cada partit a escollir el seu color corporatiu com a segell de marca, l’arc del consistori sobrepassa amb escreix l’oferta de colors de l’arc de Sant Martí i a voltes pot semblar que els partits es disputin, més que un segment ideològic, el catàleg del pantone. Esgotats els colors bàsics (amb l’excepció notable del marró, no sabria dir ben bé per què) resulta curiós veure com ofertes certament distants acaben compartint color.
Un ajuntament multicolor, aquest cop més literalment que mai, esmicolat, atomitzat com si hi hagués caigut una bomba de raïm al bell mig. La paradoxa d’una societat demanant canvi que acaba configurant un escenari de gran complexitat. Caldrà veure el joc d’equilibris, de pactes, de renúncies. Pot ser divertit.
