Com brots que avancen les acaballes de l’hivern, floreixen a les façanes de les escoles cartells i anuncis de portes obertes on cada centre pretén mostrar les seves mudes més acolorides i les seves millors voluntats. I broten també, en cada nova fornada de pares, els dubtes a l’hora de trobar l’escola més alineada a la pròpia manera de fer. I el neguit, més o menys latent, de poder-hi accedir entre l’entrellat de llistes, sortejos i barems. I lògicament, al cap del procés, també algunes decepcions.
En tot cas, el pas dels cursos acabarà aportant retalls d’optimisme, arguments on aferrar-hi un orgull íntim d’anar-se sentint l’escola com a pròpia, fos en el seu moment escollida en primera, segona o tercera opció, o ni tan sols fos contemplada.
Fet i fet, el més habitual és ben parlar de la pròpia escola: potser només, asèpticament, perquè tenim la necessitat vital de convèncer els altres de l’encert de la nostra elecció per autoconvèncer-nos a nosaltres mateixos. Potser perquè el dia a dia acaba modelant, a una banda i altra, escola i famílies i s’accepten certes lògiques que apaivaguen altres dubtes.
O potser simplement perquè és l’espai on ens hem acostumat a veure créixer l’univers que els nostres fills aprenen a construir-se i ja no som capaços d’imaginar-lo diferent. Ni nosaltres ni encara menys, lògicament, ells mateixos, abstrets en els seus entrebancs i problemes a escala.
O potser sí, que en són capaços: tot plegat ve a tomb d’una simple sortida amb els avis al cinema a veure ‘Camino de la escuela’, el documental de Pascal Plisson sobre l’aventura extraordinària de quatre nens d’arreu del món per poder anar diàriament a l’escola.
Sense haver anat al cine, en les seves cares esbalaïdes hi vaig poder veure la pel·lícula sencera, la descoberta de com d’extraordinàries resulten, en altres latituds i condicions, les seves certeses petites i quotidianes. Tot el que aquí, de tan fàcil, s’oblida.
