Una mancança del nostre “procés”, és que no hi ha confrontació d’idees, i això és dolent per a tothom, perquè les grans decisions sempre necessiten debat. Només amb els anys serem conscients de la transcendència que ha tingut el fet que una part abandonés la política i s’amagués darrere de la legalitat. En tot cas jo que vaig votar Sí/No, us exposaré els meus arguments. Quan em pregunten perquè no vull ser Espanyol, sempre contesto que no és una qüestió de voluntats. Si entenem la identitat nacional com el sentit de pertinença a un grup, el fet de néixer en un territori, i/o compartir una cultura, una llengua i per definició sentir-te d’alguna manera diferent d’altres grups. En aquest sentit jo sóc català. És clar que els sentiments són molt eteris i jo em podria sentir Català i Espanyol, Català i Francès, Espanyol i Gallec, o Català, Francès i Alemany tot alhora. Les combinacions són infinites, però el fet és que jo em sento Català.
El que jo no identifico de manera directa és que aquest sentiment de pertinença em faci desitjar una Catalunya com a estat independent, com les actuals Espanya, Portugal, … El món està canviant molt ràpid, i les estructures d’Estat continuen basades en models definits fa segles, models que no responen a les necessitats actuals de governança global.
El principal motiu per defensar la independència, és que és l’únic model polític que tenim al nostre abast per defensar la nostra realitat com a poble, i l’única manera d’organitzar-nos en la qual podem decidir sobre els nostres recursos col·lectius i tenir la capacitat de construir una societat millor.
Però l’exemple Europeu també ens demostra que es poden crear noves estructures polítiques basades en valors comuns. No podríem fer quelcom semblant amb Espanya, arribant a un acord d’organització comú, adequat al món del segle XXI, ens uneixen moltes coses i tot i que avui veiem la cara més obscura dels seus governants, en molts aspectes és el nostre referent més proper.
La meva proposta té dos grans inconvenients, el primer és que és molt ambigua i per definir-la ens caldrien lideratges forts, sense por d’explicar diverses opcions a la societat i defensar-los, i això avui no ho tenim. I el segon inconvenient és el temps, la situació actual no és suportable ni a mig ni a curt termini, i per tant hem de prendre decisions. En tot cas crec que és bo pensar-hi, perquè tot i ser independents haurem de veure que el futur no ha de ser sempre una còpia del passat.
