D’un temps ençà, hi ha dies que tinc la sensació que m’he tornat invisible.
De camí cap a la feina, com molts dels maresmencs, faig aquella activitat tan nostrada que és parar-me a pagar al peatge de Vilassar, ahir de tornada em va fallar el Teletac i avui passo pel control manual a veure si em poden ajudar. Baixo la finestreta i ensenyo el Teletac, tot començant a explicar el meu problema, però el noi que m’està atenent ni em mira, ni tampoc sembla sentir-me, només allarga la mà i agafa el Teletac. Intento aixecar la veu, però és inútil l’home porta uns auriculars, quasi sense ni adonar-me’n ja m’ha tornat el Teletac i ha aixecat la barrera.
Ja a la feina, un company que seu no gaire lluny de la meva taula, m’envia una invitació perquè siguem amics en una xarxa social. És curiós, fa anys que treballem a la mateixa oficina, però mai ens havíem dit res més que un educat hola i adéu. Abans d’acceptar l’invitació aixeco el cap per veure si em fa algun senyal. No, no diu res, accepto la seva invitació i torno a aixecar el cap, res de res. Més tard en passar pel costat de la seva taula faig un hola més simpàtic del normal, però no percebo cap canvi en la seva resposta.
És dijous i aprofito la tarda per anar al banc, tot i que a l’entrada em rep un adhesiu molt gran a la porta que anuncia un “parlem”, la noia que m’atén no treu la vista de la pantalla. En algun moment de la conversa tinc dubtes de si és una persona de veritat o és només un robotet dotat d’intel·ligència artificial capaç de respondre raonadament i programat per vendre’m un nou dipòsit. En marxar i donar-nos les mans, estrenyo més fort del normal per veure si puc identificar algun signe de dolor humà a la seva cara, però no sóc capaç d’apreciar-ho i me’n vaig amb el dubte.
Al supermercat, a l’hora de pagar, la dependenta, amb una mà passa els productes per la màquina lectora i amb l’altra respon missatges del seu telèfon mòbil, sens dubte té una habilitat innata, sense treure la vista del seu aparellet és capaç de preguntar-me si tinc targeta client, si vull bosses, cobrar-me i tornar-me el canvi.
Sort que a la nit tot canvia, vaig a parar a un bar de la Plaça Gran on tenen un cartell que diu, “No tenim wifi, parleu entre vosaltres”. M’assec i en menys d’una hora, passen 5 saludats, que tots fan el gest, encara que alguns de mala gana, 2 coneguts que paren un moment a preguntar-me com va tot, i 1 amic que s’asseu un moment per fer petar la xerrada.
