Avui en dia que cadascun d’aquells viatgers que arribaven als racons més recòndits del planeta és reemplaçat per un grapat de turistes a l’engròs, pren un valor inigualable l’oportunitat de creuar mars i continents per viure, des de dins, convidats i partícips d’excepció, un esdeveniment amarat de sentiment i veritat. I l’experiència, brutal, es magnifica quan són cent cinquanta companys els qui emprenen, faixa en mà, l’aventura d’anar a mostrar un bocí dels nostres castells set mil kilòmetres lluny de casa.
Amb tot, no són pas quilòmetres, molts o pocs, sinó directament anys llum els qui ens separen en tants i tants detalls que ens dibuixen vides completament diferents. De fet, però, n’hi ha prou amb acostar-nos per descobrir-nos sota la pell el mateix instint, una mateixa passió, la mateixa tossuderia de voler anar cada vegada un pèl més lluny, redefinint a cada embat els nostres límits, miraculosament coincidents, una mica més amunt, més endins, més enllà d’on crèiem que mai podríem arribar. Incrèduls i sorpresos en descobrir una part tan nostra dins de l’altre, d’un món de mides, sons, olors i colors tan diferents a nosaltres però, alhora, moguts per la mateixa força: “voler l’impossible ens cal, i no que mori el desig”, que deia el poeta.
Apropant-nos-hi per camins ben diversos, gairebé divergents -el posat seriós dels uns, la forma fràgil dels altres-, convergim per acabar amb la mateixa explosió de sentiments, eufòria primitiva, els mateixos batecs de satisfacció i felicitat del qui s’ha sabut a prop de l’abisme.
Vuit dies bocabadats abans de tornar i descobrir que el viatge duri encara uns quants dies més, fins a ser capaços de pair tot el viscut. Per, paradoxalment, acabar-ho resumint amb un ‘increïble’, amb un ‘inoblidable’, amb un ‘indescriptible’... -Índia comença per in-. Per confirmar la certesa, descoberta allà mateix, d’estar vivint una experiència única. I irrepetible. I, amb tot, servar secretament l’esperança remota de poder-hi tornar.
