En una d’aquestes revistes que es fullegen a cal barber, llegeixo l’article d’un assessor conjugal en el qual diserta sobre les relacions de parella, indicant que normalment un dels primers símptomes de què una parella no funciona és quan deixa de tenir nous projectes o noves il·lusions en comú.
El cometari sembla bastant obvi, a mi, però, l’article em serveix per pensar una mica i evadir-me del soroll de les estisores. Extrapolo aquest concepte a qualsevol grup d’una o més persones, ja sigui una parella, un club esportiu, una empresa o una colla sardanista, tots comencen a diluir-se quan perden la capacitat d’imaginar coses noves i marcar-se objectius de futur.
D’aquí faig un salt mental a un grup més gran de persones, el que anomenem un país, normalment entenem que un país és un grup de persones que viuen en un territori i comparteixen una història, cultura, tradicions, llengua però potser, a part de tot això, hauríem de definir un país com un grup de persones que d’alguna manera o una altra evolucionen de manera conjunta, fent coses noves i imaginant un futur en comú.
Si féssim servir aquest axioma, seria Catalunya un país? Què hem fet de nou últimament els catalans?
- Anar a buscar bolets; des de fa uns anys quan arriba la temporada, una bona part del país agafa el cistell i es tira al monte, no em digueu perquè ho fem, a mi no m’agrada, però també ho faig, si no quedaria exclòs de les sortides familiars i d’amics
- Calçotades, segurament els últims anys molts heu participat d’una calçotada, posar-se el pitet, sucar el calçot i aixecar la mà per sobre el cap. Hi ha la modalitat restaurant o la més treballada de fer-se un mateix els calçots.
- Anar a veure castells, per a mi això més que un acte de festa popular és un acte de contrició nacional. Aguantar a mitjans de Juliol a les 12 del migdia, més de dues hores dret a la plaça Santa Anna, amb la possibilitat que se’t refregui un paio de Terrassa tot suat, no es pot justificar si no hi ha un sentiment de pertinença a quelcom superior.
- Gegants, de cop i volta als nostres pobles han aparegut gegants per tot arreu, a l’última gegantada de Mataró vaig comptar-ne més de 30 només de la nostra ciutat, escoles, associacions,... per cert, normalment també surten a l’estiu i al migdia, com a poble devem tenir un punt masoquista.
Ja sé que són ximpleries, però és el que m’ha vingut al cap pensant en allò que últimament estem fent en comú. Segur que vosaltres, si hi penseu, trobeu coses més importants, a mi ja em toca anar-me a pelar.
