Estirades

Davant de tot: Lluís Martí i Garro - Enginyer de Telecomunicacions

Canet Rock 2014

Tot i les vint-i-cinc mil persones envaint una vila amb poc més de catorze mil ànimes, dissabte Canet dibuixava una tarda plàcida, un ambient gravat a càmera lenta, subtilment allunyat d’aquests escenaris d’excepcionalitat que tan sovint ens assenyalen darrerament l’agenda. Tranquils, doncs, veient el formiguejar suau i constant a banda i banda, deixant-se arrossegar amb calma riera amunt.

Anònims en el mar de caps i braços del Pla d’en Sala, magnituds espectaculars i ensems aquesta sensació tothora de normalitat paradoxalment a voltes tan poc habitual. Poc més de vint anys enrere, el concert del rock català del Sant Jordi (on tocava pràcticament tot el que hi havia) es vivia com un cim insòlit per la música popular en català, potser fins i tot amb certa consciència de viure el zenit d’aquell boom. Dissabte passat se superava amb escreix el nombre d’espectadors i el planter de formacions autòctones era capaç d’abastir una desfilada de més de catorze hores. I en canvi esdevenia notícia el fet que els assistents no poguessin piular i publicar fotos, condemnats (!) a gaudir arcaicament de l’espectacle, sense pantalles de quatre polzades davant dels ulls.

Això deu ser allò que en diuen ser un país normal. Tan normal, en el fons, com trobar l’endemà al quiosc tots els diaris editats a Catalunya publicats en català. Coses que semblen a hores d’ara tan normals i que tan sols fa cinc anys eren, directament, inimaginables. I sí, pessimismes militants, encara ens veiem lluny de ser un país normal. Lluny, però ja no tant.

Una mica com passa amb els petits de casa, als qui sempre ens sembla veure en una mateixa imatge fixa fins que un gest, una idea, un renec, ens descobreixen tot d’una una nova mutació. I, tot mirant enrere, redescobrim tots els camins que han vingut dibuixant aquestes personetes.

Com la canalla, tornarem de vacances amb ganes d’encarar el nou curs, d’afrontar els nous reptes, de créixer encara més. Com la canalla, arribarà la tardor i tots plegats ens n’adonarem que hem fet una bona estirada. Aquest cop, aquesta tardor, potser, l’estirada definitiva.