De ben petit, molt abans de sentir parlar de realitats virtuals o augmentades, molt abans d’arribar a aquests temps en que la tecnologia pràcticament ens depassa les idees més agosarades, somiava despert imaginant una mena d’enginy màgic que, d’alguna forma, em permetés vagarejar pels carrers de la ciutat de cinquanta, cent, dos-cents anys enrere. Guaitar les façanes de cada època, els portals, les llambordes, la terra o la sorra dels carrers; l’encant i la brutícia de cada moment, els sons perduts, sorolls distrets i, posats a demanar, flaires i pudors.
Per molt que, com deia, la tecnologia pugui respondre a gairebé qualsevol fantasia, a hores d’ara la més irresoluble de les fantasies és la possibilitat d’aplegar el temps i els diners necessaris per plantejar aital projecte. Convé, doncs, aprendre a acontentar-se amb el gaudi de detalls més humils, de les petites redescobertes que ens puguin mostrar en viu una breu captura del Mataró que va ser.
La recent reurbanització del pati del Cafè Nou (a banda del simbolisme que pugui tenir l’acabament d’una vella polèmica) ha permès recuperar una visió completa, ja desconeguda, de l’edifici de la Presó, realçant la seva contundència i visibilitzant la seva singular planta panòptica, la primera de l’estat espanyol, que permetia el control de tots els reclusos des d’un únic punt.
Fóra bo, en tot cas, que aquest rentat de cara de l’entorn (un bon regal després de celebrar tot just l’any passat el 150è aniversari de la seva construcció) fos seguit aviat per la dignificació també del seu interior, tot i reconèixer la dificultat intrínseca d’una distribució tan especial i de les restriccions que pugui suposar la seva condició de Bé Cultural d’Interès Nacional.
Per bé que ja són un bon grapat les entitats que han passat per dins dels seus murs (castellers, armats, columbòfils, pessebristes, Sant Lluc…), i més enllà dels records tristos que encara pugui revifar, possiblement el futur de l’edifici passi per obrir-lo encara més a la ciutat. Si els mataronins ens hem acostumat a anar a l’escorxador, prou que ens acostumarem a passar per la presó...
