El mes que deixem enrere ha estat un mes negre, vestit -en massa ocasions- de dol. Mentre mirava la meva àvia, que aparentava jeure plàcidament a la sala de vetlla de Can Junqueras, em passava pel cap la resta d’obituari d’aquest febrer i m’apareixia, escrita en lletres de neó com les que apunyalaven els ulls de Simon & Garfunkel, aquella única veritat universal que diu que de la mort no se n’escapa ningú, ni tan sols en Punset. No sabem si als trenta-cinc, als cinquanta-sis, als setanta o als noranta-vuit, però sempre -sempre!- arriba.
Al carrer, girant tontament la cantonada; al Pirineu, durant la travessa que planegem fer aquestes vacances d’estiu; a la carretera, tornant de la festa d’aniversari que el nostre nebot farà d’aquí a divuit anys; a l’hospital, a causa de la malaltia que encara no tenim; o a casa, dormint tranquil·lament com hem fet la majoria de nits dels últims vuitanta-tres anys. Chi lo sa! I malgrat tot, nosaltres tenim aquesta sorprenent habilitat (o potser defecte?) de viure com si fóssim eterns. Però el cas és que la nostra existència és descaradament efímera. Què són, sinó, noranta-vuit anys en comparació als 4,5 mil milions d’anys que fa que la Terra gira al voltant del sol?
Potser, si fóssim conscients de la brevetat del temps, no ens enfadaríem tan sovint, ni tindríem enveja de la veïna, ni malparlaríem d’aquell que s’atreveix a fer el que nosaltres no fem, ni passaríem estones mortes enganxats al telèfon per veure qui diu què al Facebook. O potser deixaríem la feina, menjaríem xocolata tres cops al dia, llençaríem el despertador, criaríem gallines, no aniríem al casament d’aquella cosina que gairebé no coneixem i esborraríem de l’agenda la cita amb el gestor.
Potser, si fóssim realment conscients que el temps no s’atura, faríem tot allò que recomanen els anuncis de cervesa: ser joves eternament, sortir amb els amics, canviar la tele pel teatre, envoltar-nos de música i menjar olives farcides d’anxova vora el mar.
Sí, la mort ens sacseja però ens fa reflexionar. I jo, avui, acomiadant la iaia, arribo a la conclusió que el millor que puc fer és oblidar els potsers i entomar les coses tal com vénen: carregades d’imperfeccions i sense manual d’instruccions. Penso que al cap i a la fi, tal com deia el filòsof Oliver, “sa vida és només patxanga integral” i ja està bé que “el món sigui sempre des aficionats”.
Queda clar. Propera parada, doncs, el passeig marítim, a fotre’m unes olives i una cervesa a la memòria de la iaia que tants anys he pogut estimar.
