Si alguna cosa recordo de les classes de llengua de la meva llunyana adolescència, va ser (a banda de manllevar d’un molt bon llibre el títol per aquest escrit), que em descobrissin que una llengua era, bàsicament, una visió concreta del món, una eina per descriure amb precisió gairebé quirúrgica un lloc i un moment determinats.
Aquesta definició de riquesa, per tant, porta implícita, també, la seva part fosca: la imposició d’una visió del món s’aconsegueix amb la imposició també de la seva llengua. Però hem acabat descobrint-ne un ús encara més pervers: usar la llengua com una arma de confrontació, denunciant conflictes inexistents i alhora (oh, paradoxa!) creant-los i atiant-los.
Sigui per supèrbia, per ignorància o per mala fe, o per una possible i perillosa combinació de totes tres, descobrim perplexos com els jutges esdevenen pedagogs i com els polítics transmuten en acadèmics, i tant s’inventen una llengua a cop de llei com exigeixen definicions ad hoc. Segurament el president Fabra (Fabra!) sent una enveja malsana de la càmera de representants d’Indiana que, ja fa més d’un segle, va estar a punt d’establir per llei que el valor de pi era 4.
Però tampoc aquí, mirant la biga al propi ull, som gaire curosos amb un material tan sensible, capaços d’exigir l’acreditació d’un bon coneixement d’anglès per obtenir qualsevol grau o títol universitari, però no una acreditació de català per qualsevol estudiant, forans inclosos. Una mica començar la casa per la teulada, això d’exigir al cap del camí el que el sistema educatiu hauria de resoldre molt, molt abans de la sortida de la facultat. I una mica de tuf de mini-privatització encoberta, això d’establir requisits dotant poc o gens recursos.
I sigui dit sense voler relativitzar ni un punt la urgència de resoldre el llast que ens suposa el descoratjador nivell general del nostre anglès. En això, per molt que siguem o creiem o ens agradi sentir-nos diferents en moltes maneres de fer, som ben clavats a la resta de pobles de la pell de brau. Potser lluny d’aquell posat caspós, orgullós de mastegar només l’anglès més precari per poder proclamar-se different, però amarats de la mateixa mandra còmoda, som massa sovint germans de carències.
