Som part de la natura. L’espècie humana ha desenvolupat un complex sistema d’ordre, necessitats i relacions que intenta allunyar-se de la senzillesa aparent del cicle de la vida. Però som part de la natura. Ens envoltem d’alts murs de formigó i vivim d’una manera distant i paral·lela a la resta dels animals oblidant-nos sovint en certes parts del món que, tot i l’evolució, compartim el mateix destí: néixer, créixer, viure i morir.
Podem disfressar-ho tant com vulguem, podem intentar allargar al màxim el període de la vida que ens és més confortable, com si fóssim indestructibles, però tots morim tard o d’hora. És una cosa natural que no hauria d’espantar-nos ni commocionar-nos tant, però ho fa.
Quan mor algú que estimes has d’encarar-te al dol, arrancat de sobte del pensament que tants creiem inamovible sobre la plàcida existència del que coneixem. Sabem que som fràgils, sabem que tard o d’hora passarà, però ens ensenyen a mirar cap a una altra banda i creuar els dits perquè res d’això ens toqui de prop. Però passa. Succeeix allò inevitable i no estem preparats per afrontar-ho perquè som part de la natura, sí, però ens n’hem oblidat.
Això és el dol. El temps que cadascú necessita per acceptar la vida en tots els seus vessants després de sentir que tot trontolla. El temps suficient per tancar els ulls i saber que, encara que no ho sembli, tot va bé, tu estàs bé i, sigui quin sigui el destí que ens espera després de la vida, també està bé, doncs som part de la natura i la naturalesa és sàvia, sap el que es fa.
Som part de la natura sí, però la mateixa evolució, que fa que molts cops ens oblidem del més elemental, també ens ha proporcionat la capacitat de recordar i establir uns lligams emocionals que mai es trencaran. Això ens ha de fer somriure. Perquè sabem del cert que, passi el que passi, tot el que has viscut amb qui trobes a faltar seguirà amb tu i, cada cop que somriguis, cada cop que t’embolcallis amb el seu record, viurà amb tu.
