Passar balanç a l’any que acaba és un exercici obligat pels que ens dediquem a informar i busquem fer-ho amb encert, més enllà de si ens en sortim o no. També és un exercici recomanable en l’àmbit personal, familiar, grupal i ciutadà. Suposo que ho recomanen doctors, especialistes, experts en coaching i psicòlegs en torn de guàrdia.
Per entorn i situació, el balanç d’aquest 2013 podria tendir a ser pessimista. Podríem posar l’accent en què som una ciutat capital en atur, que cada dia sembla més cronificat, per sobre el 20 per cent de la població, en estafes com la de les preferents, en patiments socials, en problemes concrets. Podríem dir que encara no tenim Corte Inglés. Podríem accentuar tot el que ens falta i seguir cavant un esvoranc on amagar-nos com el que diumenge va obrir-se davant la porta del Parc Central. I no ens faltaria raó.
Però, per perspectiva, pertoca una altra cosa. S’ha de tendir a una altra visió. Podem parlar del Mataró on, per la Riera encara ens estranya, però cada cop s’hi parla més estranger. De lleugers rebrots econòmics en àmbits concrets, de la ciutat que es torna a mirar el tèxtil sense rancor. Podem pensar en dies especials com els MOW o en imatges edulcorades i positives com l’imaginari condensat a la cançó ‘Reina del Maresme’.
Podem pensar en llocs com l’Espai Gatassa que havien robat a Cerdanyola o Can Fugarolas que serà pulmó cultural de l’Havana. Podem quedar-nos amb les carretades d’estudiants que cada cop ens estranya menys que corrin pels volts del Tecnocampus o amb els dies que Mataró s’homogeneïtza cromàticament per ballar per les Dissantes de la Fundació Maresme o caminar per l’Alzheimer, per exemple. O citar ‘Les Santes’ que de per si sembla que sovint arreglin l’autoestima local.
Mirar de parlar en positivisme quan la gent pateix el que pateix pot ser titllat, amb raó, d’exercici beneit. No s’interpreti com conformisme ni aplaudiment als esquemes econòmics i socials que ens marquen la pauta d’un dia a dia carregós i pervers, aquí i a tot arreu. Sols proposo no caure en el desànim i creure una mica, de tant en tant, en la pròpia gent i la pròpia ciutat. Si cal, creure-hi per canviar-la. Si cal, ja aquest 2014.
Bon any!
