Qualsevol societat humana, ja sigui un país, un club de futbol o un sindicat, s’organitza en lleis. Les lleis marquen allò que es pot fer i allò que no, i fins i tot determinen el càstig necessari en cas que algú no les compleixi.
En societats on la religió es barreja amb l’estructura política i judicial, la justícia de les lleis es barreja amb el concepte de perdó. Una de les grans novetats del cristianisme és la divisió que fa entre la justícia de les lleis humanes i el perdó, i, sobretot, el fet que postula que el perdó no és només un dret diví gestionat per uns sacerdots, sinó que és una pràctica que s’ha de difondre entre els homes.
A alguns els hi costarà de creure que aquesta sigui una característica del cristianisme, recordant com l’església catòlica ha administrat el perdó en alguns moments de la seva història, però, només com a exemple, em permeto recordar el que diu el pare nostre: “perdoneu les nostres culpes, així com nosaltres perdonem els nostres deutors”.
La justícia ens permet conviure, el perdó se situa a un altre nivell, és gratuït, és un acte d’amor que ens permet avançar en la resolució de conflictes i ens caracteritza com a humans.
En escoltar que un ex-dirigent de Caixa Laietana deia al congrés, que ell no havia de demanar perdó, perquè no havia fet res malament en el tema de les preferents, voldria creure que potser no entén el significat de demanar perdó. Perquè, segurament, ell no ha fet res d’il·legal, potser tampoc no ha fet res de mala fe, però és evident que les seves decisions han tingut un impacte terrible en la vida de milers de conciutadans, i demanar perdó no hauria ajudat econòmicament els afectats, però ens hagués ajudat a tots plegats a superar aquesta crisi de confiança en tot i en tothom.
I dic que voldria creure que és una qüestió de no entendre el significat de la paraula perdó, perquè sinò hauria de creure que és una qüestió de mala voluntat i prepotència. I, sincerament, vist tot plegat amb perspectiva, no m’ho puc ni plantejar.
