Com si es tractés de les primeres paraules d’un conte màgic, d’uns mesos ençà broten retrats de les parets i murs de la ciutat. Dibuixos dispersos que es presenten de forma inusitada, colors emmarcats acuradament que de forma aleatòria assenyalen alguns dels indrets anònims de la geografia local.
Valgui dir, d’entrada, que tractant-se d’intervencions en cases alienes i, suposadament, sense permís dels propietaris, és possible que algú, filant molt prim, ho consideri un acte més d’incivisme. En tot cas, però, acostumades com tenim (mal ens pesi) les façanes a la violència estètica perpetrada a cop d’esprai (aquests anomenats tags de gust més que dubtós en la majoria dels casos), accions tan pulcres com la d’aquests misteriosos retrats resulten, com a mínim, alguna cosa més que el mal menor.
I possiblement l’encant de tot plegat sigui precisament l’anonimat que oculta la signatura d’aquesta acció artística. Conèixer tot just el què i l’on, i tan sols divagar sobre el perquè d’aquest qui anònim. Suposar, per exemple, que només el mogui la voluntat d’oferir als altres un retall de bellesa, per modesta que sigui. I si és així, permetre’ns gaudir, més enllà de la bellesa del seu traç, de la bellesa del seu gest.
Malauradament, de forma inversament proporcional, hi ha qui desfà aquest gest de la forma més potinera possible, a cop de roc o amb taques de pintura. Resulta tristament descoratjador que una acció sensible pugui despertar en algú aquest instint vàndal, tristament sorprenent que algú només sàpiga veure d’aquest regal el vidre transparent que pot ser trencat, com si caigués rendit a un més que prescindible sentit de l’equilibri mal entès.
En tot cas, tant li fa: com si fos l’encapçalament d’un poema, continuen brotant retrats de les parets i els murs de la ciutat. Tant de bo sigui la metàfora d’alguna cosa bona.
