París és un dels centres neuràlgics europeus. Aquests dies el món tornava a mirar cap aquí, esperant saber la posició que François Hollande prenia respecte a Síria. I és que, malgrat que els cinc països europeus presents a la reunió del G-20 volien intentar trobar una posició comuna, només França es mostra partidària d’atacar el país que, suposadament, ha utilitzat armes químiques contra la seva població civil. Malgrat la importància de l’assumpte però, l’atenció del món s’ha desviat aquest darrer cap de setmana cap a Buenos Aires i, especialment, cap a Madrid.
L’escarni i la mofa que ha generat l’eliminació de Madrid com a ciutat candidata per allotjar els Jocs Olímpics del 2020, és sabuda, i fins i tot esperada, des de Catalunya i des de la mateixa Espanya. Però el que em sorprèn de veritat és veure que els acudits han transcendit les fronteres dels Pirineus i han arribat a la capital francesa. Això em fa pensar que el descrèdit d’Espanya davant del món és gran i agreujat, a més a més, pel fet que la classe política espanyola sembla no adonar-se’n.
Ja no és qüestió del baix nivell d’anglès d’Ana Botella, sinó de tot el que hi ha darrere les aparences de normalitat que el govern de Rajoy s’entesta a defensar amb ‘chulería’ (fatxenderia) madrilenya.
Europa, i sembla que el COI tampoc, no obvia la inamovilitat del govern davant el cas Bárcenas, el 26% d’atur, la fuga de cervells, l’elevada prima de risc, les retallades de sous i serveis públics, la inestabilitat social, els sobres de sotamà i la sordesa dictatorial que practiquen. Una actitud que, més que donar-los força, se’ls gira en contra i els converteix, més que mai i als ulls dels parisencs, en un país de pandereta on encara es fa farina amb molins de vent o se circula dalt del burro (i no precisament català).
