La història és una narració que s’escriu al mateix temps que succeeix. Es pot contrastar, es pot obtenir un diferent punt de vista en un futur i fins i tot es pot narrar de forma diferent segons com acabin esdevenint els actes presents. Sigui en l’àmbit col·lectiu, individual o universal. M’encurioseix entretenir-me a recordar aquells canvis, aquells fets i aquelles accions que succeeixen diàriament durant la nostra vida, amb major o menor incidència per a la història futura.
Recordar on érem durant l’atemptat contra el World Trade Center, imaginar com era el Torrent d’en Boada abans de la Via Europa o fer memòria del dia que vam
conèixer algú són petits exercicis que ens fan agafar una perspectiva històrica i ens fan descobrir, a partir del record d’un fet o d’una imatge, com ha evolucionat tot plegat. És sorprenent la sensació d’alçada quasi vertiginosa que provoquen segons quins records.
Sense pretendre entrar a aprofundir en la qüestió, si algun record recentment m’ha provocat vertigen històric és sense cap mena de dubte la manifestació de l’11 de Setembre del 2012. Immediatament després de recordar-la em ve el cap la imatge del president de la Generalitat en roda de premsa a Madrid afirmant que “això [la trobada amb el president del govern espanyol] no ha anat bé”, succeïda d’unes quantes imatges, fets i declaracions més, fins arribar a la notícia que el mateix govern de la Generalitat preveu una partida pressupostària pel 2014 per celebrar una consulta amb material propi.
La sensació resultant després de recordar tot aquest relat és similar a l’alçada, a la velocitat. Sembla que hagi passat molt de temps des de llavors, però encara no en fa ni un any. I això em fa concloure que, sigui quin sigui el resultat final, el que segur que restarà en la nostra memòria serà la d’haver viscut uns fets històrics i únics, fins al moment.
Qui sap, però, si els esdeveniments futurs faran que aquest relat en concret acabi sent una simple anècdota.
