El 21 de maig ens n’anàvem a dormir amb la notícia que un home s’havia suïcidat a Nôtre Dame de París. Al principi només se sabia que, a les quatre de la tarda, un individu s’havia plantat davant de l’altar i s’havia disparat un tret posant-se una pistola a la boca. Més tard, aquest individu va passar a tenir nom i cognom i, fins i tot, una ideologia per la qual va decidir llevar-se la vida. No sé si amb aquesta acció pretenia convertir-se en un màrtir però, pel que fa a mi, només serà considerat un desequilibrat durant el poc temps que el meu cervell recordi el fet.
Assagista d’extrema dreta, radical opositor de la immigració (especialment islàmica) i del matrimoni homosexual (recentment aprovat a França), D.V. va deixar una nota explicant el seu gest: “ [...]Calen gestes noves, espectaculars i simbòliques per remoure les consciències anestesiades i despertar la memòria dels nostres orígens”. En saber-se la notícia, Marine Le Pen, dirigent del Front National (FN), va catalogar aquest suïcidi de gest “eminentment polític, per intentar despertar el poble de França” i va afegir-hi que “malgrat tot, és amb la vida i amb l’esperança que França es redreçarà i es salvarà”.
Salvar i redreçar de què?, em pregunto. De gent que s’estima i reclama la igualtat de drets? De gent que, com jo, no pot tornar a la seva terra si vol poder treballar i alimentar els seus fills? Vinga va! Em sembla que el món funcionaria molt millor si la gent es preocupés de la seva pròpia vida en comptes de voler governar la dels altres. És que potser la legalització del matrimoni homosexual obliga a cap homòfob a casar-se amb algú del mateix sexe? És que potser alguna llei d’immigració obliga als autòctons a acollir immigrants a la seva sala d’estar? És que potser els legisladors es faran càrrec dels fills de les dones que volen avortar? És que potser el Sr. Monago viu i treballa a Catalunya? És que potser algú està per sobre de la resta?
Malgrat tot, és d’agrair que les conseqüències del descontentament de D.V., aquesta vegada, les hagi acabat pagant només amb ell mateix. Però als que encara em poden sentir, als que fan la traveta a la llibertat, als que es creuen amos de la vida dels altres... Viviu i deixeu viure, coi! Perquè, al cap i a la fi, els complexes o les pors que us porten a ser tant intolerants no són un problema social sinó, només, el vostre problema personal.
