Pocs exercicis poden resultar més instructius, i alhora més ardus, que mirar de sortir il·lès del metrallament quotidià de preguntes i dubtes d’un nen. Tot, absolutament tot, urgeix d’una definició entenedora, concisa i breu. Accés restringit a eufemismes, subterfugis i dreceres que tractin de desviar-li l’interès. D’entrada, un tercer grau d’aquestes característiques acostuma a garantir moments simpàtics i, de vegades, hilarants, autèntiques perles d’humor surrealista només a l’abast d’un geni i/o, com és el cas, de la santa innocència personificada.
Però si després de la rialla ens aturem a pensar-hi, descobrim en els seus raonaments una linealitat cartesiana que, en el fons, no fa res més que despullar la fragilitat de moltes de les nostres respostes. D’aquesta manera, doncs, ens n’adonem que, posats a parlar d’una forma senzilla, (creacionistes absteniu-vos-en) sobre l’univers o la vida, els nostres coneixements i, sobretot, la nostra capacitat per explicar-ho, grinyolen molt més del que voldríem reconèixer.
Així, les preguntes de les úniques persones que ens miren amb la convicció de que ho sabem tot, ens acaben fent evident tot just el contrari, que ens movem en un magma de teories mig apreses i que barregem convencions amb intuïcions per tal de quadrar conceptes de la forma menys precària possible.
Repte doblat quan, més enllà de la ciència (molt més enllà), arriben dates com la setmana dita santa i amb major o menor destresa els no creients hem de dotar de quatre referències bàsiques per ubicar uns nens aliens a aquest món de processons, martiris i passions. Un decorat certament llòbrec que difícilment saben associar amb el bonrotllisme de l’encara recent temporada de pessebres i nadales.
I amb més o menys encert, aconseguim sortir-ne sans i estalvis, fins que arriba la mona i ens pregunten què és un padrí. I hom voldria haver-se d’estalviar la trista evidència de que un padrí (aquests padrins laics de fillols no batejats) no és més que un sant baró a qui, de tant en tant, li toca gratar-se la butxaca.
