Tenia entès que això del Carnestoltes era un temps de diversió, de llibertat i d’aprofitar l’ocasió de trencar normes i riure’s de les diferents autoritats que, al cap d’uns dies, en començar la Quaresma, ens omplirien de restriccions diverses. Evidentment, i per sort, d’això ja en fa mil anys i, actualment, de les restriccions quaresmals ja hi ha poca gent que se’n recordi. Totes les tradicions, sembla, acaben distorsionades. Ara el Carnestoltes s’ha convertit en el seguiment d’un altre tipus d’obligacions, però obligacions, al capdavall. Discutir-vos primer per veure si us disfresseu, després per saber de què us disfresseu i, finalment, per saber si comprareu la disfressa o us la fareu. I, un cop ho teniu tot decidit, resulta que una cosa és com vas dissabte i l’altra, com vas divendres. Vinga, va, una altra disfressa (dues). Això, si no vas a la rua amb els de l’esplai (tres), o si no tens, a part, la disfressa de l’escola (quatre), la de la discoteca de torn (cinc) o la que els teus amics de Vilanova et fan posar perquè, com el Carnestoltes de Vilanova, no n’hi ha cap (i sis!). És aquí quan ve el moment que això del Carnestoltes ja no et fa tanta gràcia com et feia.
Però arriba divendres a la nit, i, amb la teva disfressa, que amb una mica de sort podràs aprofitar l’endemà en alguna de les múltiples ocasions per gaudir d’aquesta festa profana tan i tan divertida, et plantes a punt per a un bon cap de setmana. I, enmig de polèmiques municipals, beatificacions i consultes diverses, sembla que els Portafardells, que aquest any ja en fan deu, prometen. I, entre vers i vers, sempre hi haurà qui, acomplexat de la poca vida cultural mataronina, reclamarà convertir aquests dies en unes Santes d’hivern. Però passaran quatre dies, s’enterrarà la sardina i tot, com sempre, seguirà igual. I és que fins i tot la transgressió té un límit...
