Impressionant. El Clap feia anys i el regal que va fer-se el dissabte és dels que treuen la respiració. El trio, amb majúscules: Carles Benavent, Jorge Pardo i Toni DiGeraldo. Els tres van oferir un concert sensacional i de luxe davant una sala plena i bocabadada, en l’estrena del cicle de músiques tranquil·les de La Casa. També havia omplert la nit abans la Kinky Beat que va dedicar-se a desgranar sobretot les cançons del seu nou disc i que, com sempre, van desfermar la festa mestissa més trepidant. El dijous, per iniciar la trilogia, havien estant els Mr. Hankey els encarregats de posar, amb encert, la quota de música local.
L’espectacle ofert per Benavent, Pardo i DiGerlado va ser immens i inapel·lable. La fama que les mena fa d’aquest trio un dels millors exponents que es poden veure actualment de jazz amb accent flamenc i el seu directe referenda de totes aquesta fama. El concert va embaladir la concurrència, entusiasmant aquest nou públic pel que va al cicle a més dels habituals que no volien perdre’s el que s’ha de considerar com un dels millors concerts que s’han vist a la sala del Carrer Serra i Moret. Complet i perfecte en tots els seus matisos, amb gran treball darrera cada peça que es perdia seguint el guió i es trobava seguint la intuïció. Màgia, senzillament màgia musical de tres monstres que van fer solos deliciosos, de traca i mocador i que confabulen com ningú.
El millor concert del Clap?
Carles Benavent és del baixistes més ben considerats i va dur la batuta de tot el concert amb un encert imponent. La glòria musical també va ser de Jorge Pardo amb els saxos i la flauta, senzillament celestial. La sortida del mataroní Domingo Patricio a fer duo va apujar encara més el llistó musical que, per la seva banda, el complidor DiGeraldo va encarregar-se de destrossar amb un solo de bateria vertiginós. Cada cançó de cançons semblava insuperable i, en canvi la nit anava entrant en una espiral cada cop més impensable d’excel·lència musical. Tot acurat, tot molt ben presentat, tot pensat per un èxit atronador com el que van endur-se tres monstres “de nivell Cruïlla” que van dur el jazz cap al sud i que quan van marxar “por bulerías” van rematar la matrícula d’honor. El millor concert de la sala, podria arribar-se a dir.
Una Kinky canviant
Canviant de registre totalment, 24 hores abans havia actuat la Kinky Beat davant un Clap també ple. La banda barcelonina va presentar una cara renovada tant pel que fa a repertori, que va centrar força en temes del disc que treuen aquest mes, com pel que fa a dues noves incorporacions al grup. La de Rude, al efectes i la veu, és de rellevància pel mite que és aquest bolonyès. La novetat d’alguns temes va allunyar una mica la festa contínua que havia caracteritzat la Kinky perquè, òbviament, la connexió amb el públic no va ser la mateixa. Cal apuntar però que el nou disc és encara més Kinky i és que molts dels nous temes pinten tan bé o millor que els del Made in Barna.
Van ser però aquestes cançons antigues les que més van disparar la concurrència. Els fonaments de la sala van tremolar amb Pirata Capitán o Maria Maria o amb dues versions, la de Police i Bella Ciao. La Kinky segueix sent garant del directe més trepidant del panorama festiu i va tornar a demostrar la potència sonora que l’ha donat a conèixer. En la seva quarta visita a la ciutat van fer el de sempre i, tot i estar en una gira intermitja, van fer venir ganes que tornin, ja amb el nou disc sota el braç per tornar a fer estralls, perquè la Kinky no pot entendre’s sense aquest component gamberro. Bon concert doncs, però menys Kinky que el que ha de venir. Això sí, quin aniversari pels “claperus”!
